Aquest vídeo és un documental sobre joves gitanos del barri gironí Font de la Pólvora. Es presenten diverses entrevistes als joves on s'entreveuen inquietuds, somnis, reflexions i sobretot moltes ganes de transmetre el desig de canviar la imatge negativa que se'n té del seu barri.
Expliquen diferents experiències laborals a la ciutat de Girona, un casament gitano explicat per la protagonista amb imatges de l'esdeveniment, els seus somnis, diversions, reflexions sobre el barri, el poble gitano, la pàgina web que han creat, etc.
Aquest documental forma part del projecte joves.com, i se li ha concedit la Beca Joaquim Franch del Consell Escolar Municipal de Girona, permetent que els mateixos joves realitzessin el documental.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Economia
En aquest capítol de "Valor Afegfit" veiem com els locals de nit noten la crisi amb menys clients i menys consumicions. Sentim Joseph E. Stiglitz, premi Nobel d'Economia, parla de les responsabilitats dels banquers en la crisi i com, a Catalunya, la indústria afronta nous reptes.
El sector de l'oci nocturn busca solucions diversificant les seves activitats i trobant noves fórmules de negoci, però, mentrestant, molts miren d'estalviar-se diners sopant o prenent la primera copa a casa.
El premi Nobel d'Economia i professor de Columbia parla sobre la conducta dels banquers als Estats Units amb la crisi financera actual i les seves responsabilitats penals.
La sofisticació de la indústria fa que es necessiti cada cop més mà d'obra qualificada. Però, enmig d'una manca evident de vocacions tècniques, la formació professional té un paper bàsic per assegurar el relleu dels càrrecs intermedis que ara ocupen treballadors veterans amb experiència.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Llengua catalana i literatura
Fill del poeta Marià Manent, Albert Manent (Premià de Dalt, el Maresme, 1930) ha destacat per la seva tasca cultural en diversos camps. És llicenciat en Dret i Filologia Catalana. S'inicia de ben jove com a poeta amb la publicació dels reculls "Hoste del vent" (1949) i "La nostra nit "1951). En paral·lel milità en la resistència cultural catalanista contra el franquisme. El seu compromís el portà a abandonar la poesia per dedicar-se a altres camps més útils en aquell moment per a les lletres catalanes. Així, s'especialitzà en crítica literària, amb obres com "La literatura catalana a l'exili" (1976) i "Del Noucentisme a l'exili" (1977), i sobretot en la història de la cultura catalana del segle XX. En aquesta línia, és autor d'un seguit de biografies de personalitats del Noucentisme, com Carles Riba (1963), Josep Carner (1969), J.V. Foix (1992) i Marià Manent (1995), entre d'altres. Com a complement de les biografies, publicà cinc volums de retrats literaris de persones compromeses amb la resistència a la dictadura, entre els quals destaca "Solc de les hores" (1988). Altrament ha realitzat diversos estudis sobre la guerra civil i el franquisme i sobre la història de l'església catalana. Entre molts altres guardons, ha obtingut el premi de la Crítica Serra d'Or, el Josep Pla i el Ramon Llull.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tecnologies / Tecnologia / Informàtica, Educació visual i plàstica
Quatre estudiants d'Erasmus, des de les ciutats europees on resideixen, ens donen la seva visió del Carnaval de Venècia, del Festival de Còmics d'Angoulême, de la immigració a la ciutat sueca de Jönköping i des de Praga ens posen al dia de la moda.
Gerard Arias. Milà
Al carnaval de Venècia hi trobem música clàssica, màscares i vestits llargs. És de destacar que aquesta sensual concentració d'estímuls visuals, tàctils i musicals no la destorba el so del trànsit, ja que les gòndoles llisquen sobre les aigües del canals venecians sense fer remor.
Marina Angelet. París
Juntament amb el manga japonès i el còmic americà, la "bande dessinée" francobelga és una de les escoles de còmic més importants. A la ciutat d'Angoulême veurem quins són els seus fruits en la 37a edició del festival més important d'aquesta escola, un saló del còmic a l'engròs.
Laura Sopeña. Jönköping
Amb una densitat de 20 persones per quilòmetre quadrat, Suècia té una població estimada d'uns 9,3 milions d'habitants. Després de la Segona Guerra Mundial, aquest país nòrdic sempre ha estat protagonista pel que fa a temes d'immigració. Al sud del país, on es concentra la major part de la població, la immigració de gent exiliada es fa molt present. Aquest és el cas del barri on visc: Råslätt, on més del 70% de la gent que hi viu prové d'altres països, que han hagut d'abandonar per un motiu o altre.
Sibila Estruch. Praga
Què passa amb el disseny de moda a la República Txeca? Vesteixen bé, els txecs? El disseny jove té sortida? Praga, una de les capitals europees amb més fama per la seva bellesa, sembla que no s'acaba de voler desenvolupar-se en el camp de la moda.
Cinc estudiants d'Erasmus parlen de l'acceptació de la monarquia entre els anglesos, analitzen el paper controlador de Berlusconi, l'ambient cinematogràfic de la Berlinale, la convivència desigual del francès i el català a la Catalunya Nord i l'atmosfera, física i social, de la ciutat de Bergen, nord enllà.
Maria Padró. Londres
A Anglaterra no tots els anglesos tenen la mateixa opinió de la monarquia. Uns l'estimen, altres la detesten. Maria Padró els ho ha preguntat directament.
Gerard Àrias. Milà
Més enquestes a peu de carrer: què en pensen de Berlusconi, els habitants de Roma? Aparentment, ningú no té gaire bona opinió ni d'ell personalment ni de com exerceix el seu enorme poder.
Neus Bibiloni. Berlín
El festival de cinema internacional Berlinale celebra el seu 60è aniversari amb el glamur de sempre i també amb novetats, com la reestrena de la llegendària pel·lícula "Metropolis" de Fritz Lang a la Porta de Brandenburg.
Mireia Chavarria. París
França d'un costat, Catalunya de l'altre. Un tàndem gairebé perfecte, si totes dues poguessin pedalejar amb la mateixa força. I és que aquest any, la fira de llengües Expolangues, que se celebra a París, estén la catifa vermella davant una convidada d'honor molt especial: la llengua catalana. Però no és la primera vegada que les cultures catalana i francesa es troben, sinó que es tracta d'un tàndem que ja té història.
Dàlia Ferran. Bergen
Després de situar-nos geogràficament -i també climatològicament, perquè el clima de Bergen té molta transcendència per als seus habitants-, la Dàlia demana a la gent de la ciutat que la descriguin sensorialment: per les seves olors, les seves remors, les seves vibracions...
Les mirades d'Anna Fonoll, Dàlia Ferran, Jordi Peña, Èlia Soriano i Eloi Tost conflueixen en aquest pentareportatge de "Blog Europa" aportant-hi cadascun la seva visió de cinc ciutats situades als quatre punts cardinals del continent.
Anna Fonoll. Istambul i la seva fantasia
Què se n'ha dit d'Istambul, què en podem dir nosaltres? Istambul ha atret sempre molts occidentals que cerquen la seva fantasia o somni oriental.
Dàlia Ferran. Bergen i els esports d'hivern
Quin és el motiu pel qual els noruecs s'involucren tant en els Jocs Olímpics d'hivern? Descobrim un aspecte molt important de la cultura noruega: els esports d'hivern.
Jordi Peña. Stirling i William Wallace
En el pont d'aquesta ciutat de l'Escòcia central va tenir lloc una batalla crucial de la Guerra de la Independència entre anglesos i escocesos a finals del segle XIII. William Wallace va liderar l'exèrcit escocès a la victòria, tot i que l'any 1305, Anglaterra el va capturar i el va penjar. Ell és un heroi nacional i, per recordar-lo, al 1869 es va construir un monument a la muntanya d'Abbey Craig."
Èlia Soriano. Milà i Josep Pla
"Cartes d'Itàlia" és un llibre que va escriure Josep Pla al voltant del 1960 i que recull la visió de l'escriptor català sobre les principals ciutats italianes. En aquest reportatge veurem si Milà ha canviat o no des d'aquella època i coneixerem els aspectes més intrínsecs dels personatges de la ciutat.
Eloi Tost. Copenhaguen i Ørestad
Ørestad és un barri de Copenhaguen que es va començar a construir l'any 2001 i no es preveu que estigui acabat fins d'aquí a uns 20 anys. Ara els edificis amb disseny d'avantguarda i els primers habitants hi conviuen amb les grues enmig d'un ambient molt fred.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
El creixement econòmic que experimenta el país asiàtic porta associat un augment d'emissions i contaminació. Però sembla que a l'Índia no volen repetir el model que han tingut els països occidentals.
Al Rajastan, un dels estats més pobres de l'Índia, la llum permet veure la pols i la contaminació. El creixement econòmic que experimenta el país asiàtic porta associades aquestes conseqüències.
L'empresa Samtel Glass produeix vidre per a aparells de televisió i ha pres mesures per reduir les emissions de diòxid de carboni. Fa quatre anys, va canviar un generador dièsel per un altre de gas natural. Això li ha fet guanyar crèdits en el mercat d'emissions.
Dev Shankar Upadhya, un tècnic de l'empresa, i la seva dona gaudeixen d'uns mínims de confort, però la contaminació que generen és molt baixa en comparació amb una parella occidental.
Un altre exemple del paper del mercat d'emissions el trobem a la planta de compostatge d'Okhla. Aquí es transformen les deixalles dels mercats de verdures de Delhi en compost que es farà servir d'adob. Si aquestes restes orgàniques anessin als abocadors, generarien moltes tones de metà, un gas d'efecte hivernacle encara més potent que el CO2. Per tant, la transformació en adob evita aquestes emissions i això ha donat a l'empresa crèdits del mercat de carboni.
Es tracta, ara, de demostrar que, alhora, es poden reduir les emissions i fer créixer l'economia. De moment, hi ha exemples concrets que això no només és possible, sinó també desitjable.
...que traduïts a les monedes locals equivalen a 200 corones sueques, 500 corones txeques, 41 lires turques, 18 lliures esterlines i... 20 euros italians, naturalment! Cinc estudiants d'Erasmus ens expliquen com poden passar un dissabte a Estocolm, Praga, Milà, Istambul i Londres.
En aquest capítol de Blog Europa veurem com a Estocolm Nathália Vernizzi, que disposa de 200 corones sueques per passar el dissabte, amb prou feines pot fer uns quants viatges amb metro; a Praga, on la vida és més barata, la Sibila Estruch pot fer moltes més coses amb 500 corones txeques... i així anem veient les diferències de fins on es poden estirar 20 euros, o els seus equivalents, a Milà (amb Gerard Arias), a Istambul (amb Anna Fonoll) i a Londres (amb Maria Padró).
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tecnologies / Tecnologia / Informàtica, Geografia
A través de la càmera de cinc estudiants d'Erasmus saltem des del Londres de "Jack the Ripper" a un Milà en ple derbi del "Calcio" entre els dos equips de la ciutat, tot passant per les vagues d'estudiants berlinesos i dues ciutats políglotes: Brussel·les i Lodz
Londres. Maria Padró
Al barri londinenc de Whitechapel, l'any 1888, cinc prostitutes
assassinades van deixar darrere seu dotzenes de llegendes urbanes i un pseudònim: Jack l'Esbudellador.
Brussel·les. Maria Diumaró
Quan un arriba a Bèlgica, s'adona que s'hi parla més d'una llengua. La Maria ha sortit al carrer i ha parlat amb els joves per descobrir què hi passa en aquest país, com veuen actualment un conflicte entre flamencs i valons que ve de tan lluny.
Berlín. Neus Bibiloni
En moltes universitats alemanyes s'ha viscut una llarga vaga d'estudiants, debilitada en part per les vacances de Nadal i l'aproximació dels exàmens finals. La fi de la vaga depèn de les reunions amb els diferents rectors i dels ànims dels joves.
Lodz. Yaiza Santonja
El polonès és una llengua difícil d'aprendre, però sembla que els joves polonesos no tenen gaires problemes per aprendre llengües diferentes de la seva. Però, quin és el nivell que tenen i a què és degut aquest interès?
Milà. Gerard Arias
Avui és diumenge? Doncs, toca futbol! Gorros, bufandes i banderes. Els milanesos surten al carrer. El derbi de la ciutat de Milà acaba amb derrota per a l'equip de Berlusconi a mans de l'Inter.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tutoria, Geografia
Cinc estudiants d'Erasmus ens ho expliquen des de les ciutats europees on resideixen. D'una banda, l'estètica: el disseny danès a Copenhaguen, els artistes holandesos de Haarlem, i la moda -Bread & Butter- de Berlín. D'altra banda l'alimentació: les botigues de queviures de Lisboa i la xocolata suïssa de Lugano.
Copenhaguen. Cristina Oliver
Arne Jacobsen, Børge Mogensen, Hans J. Wegner i Verner Panton. Des de l'edat d'or en la dècada dels 50, els dissenyadors danesos han destacat per tot el món. Avui en dia, l'herència d'aquest disseny segueix present a tots els racons de Copenhaguen. Les definicions del disseny danès han omplert diversos llibres i una gran quantitat d'articles en els diaris durant les últimes dècades, però la seva essència és la seva eterna simplicitat, la qualitat dels materials i la seva funcionalitat.
Lisboa. Leticia Martín
Lisboa és una ciutat d'altres temps. Passegem pel centre i a cada carrer ens trobem alguna "merciaria", aquelles petites botigues de queviures que fa molts anys també nosaltres teníem a cada cantonada. Aquí, malgrat tot, encara sobreviuen, i entrar en moltes és ben bé igual que retrocedir 40 anys en el temps.
Haarlem. Paula Jiménez
Llibertat, igualtat, comunicació i art impregnen Ruigoord, una comunitat "hippy" que encara perviu des dels anys 70 a Amsterdam, com un oasi enmig d'un entorn industrial.
Berlín. Neus Bibiloni
La Bread & Butter és una fira internacional de moda, original d'Alemanya, que es va fer durant vuit temporades a Barcelona i que fa poc ha tornat a Berlín. L'històric aeroport de Tempelhof acull durant tres dies compradors i comerciants de les marques més importants de la moda urbana i la ciutat s'omple de personatges pintorescos d'allò més fashion.
Lugano. Marta Vives
La xocolata suïssa és famosa arreu del món. Tot i així, aquesta visió difereix molt de la que la Marta ha viscut en aquest reportatge. Viure a Suïssa vol dir que la xocolata et persegueix per totes les cantonades... i acaba sent aquell aliment –o aquell regal- que entra bé a totes hores.
ÀreaCiències per al món contemporani, Ciències de la terra i del medi ambient, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
Al peu de la serralada de Les Rocalloses, els europeus ja no hi van com fa un segle a buscar or. D'aquella febre només queda un entreteniment de cap de setmana. A la zona, ara, els europeus hi van a promoure inversions en energies renovables com l'eòlica, en un rellançament econòmic que les autoritats anomenen la Nova Economia Energètica. En aquest capítol de Medi Ambient, Bill Ritter, governador de Colorado, i Pat Gruber, de Laboratoris Gevo, expliquen que és més fàcil engrescar la gent en l'ús d'energies renovables si es parteix dels precedents europeus en aquesta matèria.
Bill Ritter, governador de Colorado, explica que els Estats Units i Europa poden trobar maneres de treballar conjuntament per fomentar el treball i la creació de companyies netes, i proporcionar una energia diferent per al futur.
Als mateixos afores de Denver, una empresa desenvolupa nous biocombustibles amb el suport econòmic de la petrolera francesa Total i de la Fundació Virgin Green, del multimilionari britànic Richard Branson. Als laboratoris de Gevo, hi investiguen universitaris belgues. Aquí converteixen restes agrícoles en querosè o gasolina per fer anar els vehicles particulars.
Pat Gruber, de Laboratoris Gevo, admet que els europeus comprenen millor la qüestió dels gasos d'efecte hivernacle, ja que porten molt més temps reflexionant-hi.
Per tot l'estat de Colorado, les inversions i els llocs de treball creixen en el camp de les energies renovables molt més que altres sectors tradicionals. Un creixement reconegut pels europeus que està engegant la recuperació econòmica de la zona mentre aborda simultàniament els problemes del canvi climàtic. Per primera vegada en molt de temps, els europeus han avançat els Estats Units en un sector, el de les energies renovables, i tenen el paper d'assessorament i d'inversió per ajudar la primera potència econòmica mundial a avançar en el camp de l'obtenció d'energia.
ÀreaCiències per al món contemporani, Ciències socials, geografia i història, Tecnologies / Tecnologia / Informàtica, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
En aquest capítol d'El Medi Ambient veiem com Kazakhstan es postula com un dels principals subministradors de cru i de gas del mercat europeu del futur, i es calcula que al 2015 serà un dels primers productors de cru del món.
el Kazakhstan és un país ric i econòmicament i políticament estable (al menys en aparença), moti pel qual 3 grans empreses -Shell, Total i ENI- han endegat la contrucció d'un gasoducte de 3.300 kilòmetres de llarg anomenat Nabucco que anirà des del Mar Caspi fins a Àustria. Es preveu que estarà acabat el 2019 i que costarà 8.000 ,ilions d'euros.
Els centres comercials de les principals ciutats del Kazakhstan tenen molta afluència de gent. I no hi falten botigues amb productes de luxe. Aquest país, més gran que tota l'Europa occidental i amb només 16 milions d'habitants, és el més ric de l'Àsia central.
I la clau d'aquesta riquesa és aquí, en els nombrosos jaciments de petroli i gas natural. Les exportacions d'aquests combustibles han augmentat espectacularment i les reserves provades fan preveure que el 2015 el Kazakhstan estarà entre els 10 primers productors de petroli del món. Això dóna molt de marge al govern, que obté uns sospitosos percentatges de vot de prop del 90% en totes les eleccions, mentre que cap partit de l'oposició arriba al 7% requerit per entrar al Parlament. Econòmicament, el país és molt estable i per això la Unió Europea mira cap al Kazakhstan per assegurar-se el subministrament de petroli i gas natural.
De moment, una associació entre empreses occidentals i el govern kazakh explota jaciments petrolers com el de Tengiz, el sisè més gran del món. D'aquí surt el 40% de tot el petroli que s'extrau actualment al Kazakhstan.
Però l'opció de futur per a Europa és el camp de Kashagan, junt al Mar Caspi. Tres companyies europes -Shell, Total i ENI- intervenen en l'explotació d'un jaciment que al final de la pxòxima dècada proporcionarà al voltant d'un 10% de la demanda europea de petroli.
Per evitar problemes, la major part del cru viatjarà directament en vaixells. Per això, al Caspi s'està ampliant un port i se n'hi està construint un de nou.
Pel que fa al gas, normalment es transporta per canonades que travessen diversos països. I, si hi ha conflictes, es poden presentar problemes de subministrament. Això va passar el gener del 2006, a causa d'una disputa entre Rússia i Ucraïna.
El Kazakhstan estudia com assegurar rutes d'exportació amb els seus veïns. I si bé no renuncia a cap mercat, no té una preferència especial per Europa. Per això, el continent haurà de fer grans esforços d'inversió per convèncer el Kazakhstan. Entre altres coses, això implica construir llargs gasoductes. L'anomenat Nabucco tindrà 3.300 quilòmetres i anirà del Mar Caspi fins a Àustria. S'acabarà totalment el 2019 i es calcula que costarà 8.000 milions d'euros.
Una feina llarga, un pressupost elevat i incerteses a l'horitzó. Tot i que la Unió Europea mira cap al Mar Caspi, sap que tard o d'hora hi haurà nous acords internacionals...
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tutoria
En aquest capítol de "Tot un món", Krizia Robustella explica que cada vegada la globalització és més present en el món de la moda i com ha creat el seu propi estil, una barreja entre el xàndal, el hip-hop i el luxe.
La fusió de fronteres, coneguda com a globalització, és cada vegada més present en el món de la moda. Krizia Robustella, la protagonista d'aquest reportatge, és una jove d'origen holandès que va participar fa poc en el 080 Barcelona com a dissenyadora. Malgrat que la Krizia va venir a viure a Catalunya quan tenia dos anys, reconeix que el fet de mantenir el contacte amb altres cultures l'ha condicionat alhora de crear el seu propi estil, una barreja entre el xàndal, el hip-hop i el luxe.
En aquest capítol de "Valor Afegit", Joan Subirats, catedràtic de sociologia de la UAB, explica la diferència entre preu i valor a través de productes gratuïts, com ara xocolatines i diaris i el mateix Google. Albert Cuesta, analista i periodista de tecnologia, ens explica el futur de la telefonia mòbil des del Congrés Mundial de Mòbils de Barcelona.
La força del que és gratis
Internet ha popularitzat una nova cultura, la cultura del que és gratis. Molt poques coses es paguen a la xarxa i, això ha fet que els consumidors valorin cada vegada més el que no els costa res. Aquesta és una tendència econòmicament sostenible? Per què ens agrada tant tot el que és gratis? Canviem la nostra conducta quan consumim si apareix la paraula gratis?
Passejant entre mòbils
El periodista i analista en tecnologia Albert Cuesta, ens ha explicat al Mobile World Congress cap a on va el negoci de la telefonia mòbil. Mòbils intel.ligents convertits en autèntics ordinadors personals i que, ben aviat, tindran un accés a la xarxa tan ràpid com l'ADSL de casa.
ÀreaEconomia de l'empresa, Ciències socials, geografia i història, Educació per al desenvolupament personal i la ciutadania, Tutoria, Educació visual i plàstica
Alejandra Hernàndez, informàtica i "mariachi", difon a través de la seva petita empresa l'artesania mexicana del paper.
La "piñata" és un dels elements més vistosos i populars a les festes infantils, tant a Mèxic com a la resta de l'Amèrica Llatina. Aquesta tradició s'està incorporant amb èxit a Catalunya. Així ho ha vist l'Alejandra Hernández, informàtica i "mariachi", que ha creat una petita empresa per difondre l'artesania en paper: fan "papelotes" o estels, "papel picado" i "piñatas", tot fet a mà, i que asseguren la diversió de petits i grans a les festes d'aniversari.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Biologia
En aquest capítol de El Medi Ambient investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona i del CREAF --Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals-- experimenten amb arbres fruiters la influència en el rendiment de la presència o absència de formigues i pugons.
Una finca de la Selva del Camp s'ha convertit en un laboratori per estudiar la interacció entre insectes i arbres fruiters. Des de fa vuit anys, investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona i del CREAF --Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals-- analitzen la fauna d'invertebrats que hi ha al voltant d'aquests mandariners, als quals no s'aplica cap insecticida, herbicida ni adob sintètic.
Una part de la recerca s'ha orientat a estudiar la complexa relació entre els pugons -una plaga que afecta els mandariners-, les formigues i les tisoretes.
Xavier Espadaler, de la Universitat Autònoma-CREAF explica com van deduir que les tisoretes menjaven pugons, mentre que les formigues els afavorien. Faltava veure qui guanyava: si la formiga ajudant els pugons o la tisoreta eliminant-los.
Per esbrinar-ho, els investigadors van posar en alguns arbres un plàstic cobert de pega que impedia que formigues i tisoretes pugessin pel tronc. Però també calia mirar què passava quan només hi havia formigues o quan només hi havia tisoretes.
Uns mesos després, arribada l'època de recollida, les mandarines s'agafaven arbre per arbre per conèixer amb exactitud la producció de cada un. D'aquesta manera es podien separar els possibles efectes de la presència o no de cada insecte. La producció mitjana de cada arbre va ser d'uns 15 quilos. Entre els arbres control i aquells on s'havia impedit l'accés de tisoretes o de formigues hi havia petites diferències, que no es van considerat estadísticament significatives.
No obstant es pot conclourer que les tisoretes són beneficioses, perquè eliminen els pugons i no afecten la producció de fruita. Així, eviten l'aplicació d'insecticides, amb l'estalvi econòmic i de contaminació que això suposa.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tutoria
En aquest capítol de Blog Europa, quatre estudiants d'Erasmus descriuen alguns trets distintius de les ciutats on resideixen: el conflictiu barri de Bijlmer, a Amsterdam; el col·lectiu de taxistes immigrants de Cardiff; les sopes que mengen a Lisboa a tota hora i la diversitat lingüística i d'altra mena que viuen a Lugano, Suïssa.
Haarlem. Paula Jiménez
Amb les idees dels anys 30, construït els 60 per a l'home del 2000. El Bijlmer havia de ser la ciutat ideal, la ciutat del futur. Però es va convertir en el barri més conflicitu d'Asmterdam. Avui en dia, només en queden restes, d'aquella ciutat utòpica, i la utopia que encara pot fer-se del Bijlmer una gran ciutat.
Cardiff. Albert Trill
És curiós arribar a un lloc i veure que la gran part dels taxistes són immigrants, ja que no és un fenomen gaire habitual. Però a què es deu, aquest fet? Descobriu el Cardiff més cosmopolita.
Lisboa. Letícia Martín
Sopa al McDonalds? Sí. I és que resulta que a Portugal la sopa és a tot arreu. Entre pastís i pastís, els portuguesos mengen sopa: per dinar, per sopar... i gairebé per esmorzar, també. Però la sopa portuguesa no porta arròs, ni pasta.
Lugano. Marta Vives
Suïssa és un país on conviuen quatre idiomes diferents: l'italià, l'alemany, el francès i el romanx. Aquest fet accentua les característiques més particulars de cadascuna de les quatre regions, que viuen força subordinades als països veïns. Per descobrir-ho, la Marta ha fet un "road trip" a través dels diferents cantons i regions de Suïssa.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Llengua catalana i literatura
Obertura oficial de l'Any Maragall 2010-2011. Pere Maragall, nét de l'escriptor, i Lluís Quintana Trias, professor de la UAB, ens parlen des de la casa on va viure els darrers anys de la seva vida.
Lecura de poemes de Joan Maragall en ocasió de l'obertura oficial de l'Any Maragall 2010-2011 presidida pel Molt Honorable President José Montilla, amb l'assistència, entre altres, de l'ex-President Pasqual Maragall, nét de l'escriptor.
En Pere Maragall, també nét seu, parla del seu avi des de la casa on va viure i treballar els darrers anys de la seva vida. El professor de la UAB Lluís Quintana Trias explica des del despatx de la casa des d'on ens parla que Joan Maragall hi havia rebut joves escriptors que també esdevindrien famosos, com ara Josep Carner, Josep Maria de Segarra i Carles Riba.
ÀreaEducació per al desenvolupament personal i la ciutadania, Religió (voluntària), Tutoria
Reposar eternament a Londres, alimentar alhora cos i esperit a Lugano, integrar-se a través de la religió a Milà, santificar-se -o no?- a Lisboa i, de nou a Londres, parlar per les parets. A "Blog a Europa" cinc estudiants d'Erasmus ens desvelen, a cop de vídeo, cinc aspectes insòlits del vell continent.
Londres. Maria Padró
El culte a la mort es viu a cada lloc de manera diferent. Floristeries, funeràries, marbristes ... Encara que pugui semblar paradoxal es pot viure de la mort. De fet, tots tenim pensat morir-nos algun dia i l'oferta és cada vegada més àmplia, com podem comprovar passejant pels cementiris de Londres.
Lugano. Marta Vives
A Lugano, els estudiants no només es troben als bars i discoteques de la ciutat, sinó que tenen una cita setmanal més: el dinar que ofereix l'Església cada dimecres. Tot i que pugui sonar estrany, és un dels punts de trobada principals tot i la diferencia de cultures i, per tant, de religions.
Milà. Gerard Arias
Dotze anys després d'abandonar les Filipines, de superar molts problemes i infinites barreres socials, la Sheril ha trobat el seu lloc gràcies al camí de la religió.
Lisboa. Letícia Martín
Portugal és un país on la religió sempre ha tingut una forta influència sobre la vida diària dels portuguesos. Però Letícia Martín s'hi ha acostat per veure com es viu aquesta relació entre religió i quotidianitat avui en dia. I el que és més important: quina visió en tenen, d'això, els joves portuguesos.
Londres. Maria Padró
Es pot parlar a tort i a dret, pels descosits, sense pèls a la llengua i tal com sona. Es poden cantar les quaranta o abocar-les pel broc gros. Però sovint la gent, parlant, no s'entén, tal com ho demostren els oradors i oients espontanis de "Speakers' Corner", el racó més baladrer del Hyde Park londinenc.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tecnologies / Tecnologia / Informàtica, Geografia
Cinc ciutats, des dels debats sobre urbanisme a la centroeuropea Praga, a fins a la vida social dels cafès de Jönköping, nord enllà. Des del patrimoni mundial que guarda el londinenc Museu Britànic fins a la cervesa que beuen els belgues, passant per la roba reciclada però "fashion" berlinesa.
Londres. Maria Padró
Tenint en compte que té obres de tot el món, tindria sentit canviar el nom del British Museum pel de World Museum? Avui en dia no convindria més mostrar els patrimonis històrics i artístics en el seu entorn original?
Praga. Sibila Estruch
Una ciutat de Praga, visitada per milions de turistes cada any, atrets per una arquitectura admirablement conservada, a les finestres, als racons plens d'encant, als monuments nacionals... I un club centenari, el Klub Starou Prahu, format per arquitectes i enginyers que lluita per la preservació de Praga, on la lluita es trasllada de nou als carrers, protagonistes d'intensos debats entorn del nou urbanisme.
Brussel·les. Maria Diumaró
La Maria, fins fa poc, la cervesa no la coneixia gens. Ara ja fa uns mesos que viu a Bèlgica i és impossible no coneixe-la, tastar-la i descobrir les mil i una que se'n produeixen en aquest país. Qualsevol hora i qualsevol excusa és bona per anar a pendre'n una, tant la més típica com la més exòtica. Fins i tot hi ha "rutes de la cervesa" arreu del país!
Jönköping. Laura Sopeña
Les cafeteries a Suècia són més que un lloc per anar a prendre un cafetó, donat que tenen una funció sociabilitzadora. Tots els suecs tenen el mateix hàbit: després de la jornada laboral o de la universitat van a la cafeteria. És com un ritual. Però, per què hi van? Què hi fan? Pot ser que hi tinguin alguna cosa a veure el fred i la foscor?
Berlín. Neus Bibiloni
A Berlín, la roba "retro" està de moda, i molta gent va habitualment a comprar roba de segona mà a diferents tipus de botigues i als "Flohmärkte" o "mercadillos". Així, a part d'estalviar i anar "fashion", també reciclen.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
Geogràficament, econòmicament i políticament, el Tajikistan ocupa un espai remot. Però això no ha impedit que li arribin els efectes del canvi climàtic, tal com explica aquest capítol d'"El medi ambient".
L'antiga república soviètica del Tajikistan és el país més pobre de l'Àsia Central i ara fa front al risc de veure com es redueix un dels seus recursos vitals: l'aigua.
La glacera de la vall de Zerafashan n'és un exemple. Des del 1927, ha reculat 3 metres, però més de la meitat del retrocés s'ha produït en els últims 20 anys. Com saben a l'Agència d'Hidrometeorologia, això comporta una disminució dràstica dels recursos hídrics, però també un augment del risc d'avingudes d'aigua.
Les riuades i les esllavissades ja han causat l'ensorrament de cases i la pèrdua de vides humanes. Alguns pobles són abandonats i les poques famílies que s'hi queden viuen amb la por permanent d'una nova catàstrofe.
Les avingudes d'aigua i els fangs també han fet augmentar el risc de malalties. Molts nens que beuen l'aigua del riu tenen problemes mèdics, cosa que també passa a molts adults.
La Unió Europea ha dut endavant projectes de cooperació perquè les poblacions tinguin aigua potable. El sistema de purificació instal·lat per una ONG ha reduït el nombre de nens que cauen malalts per aquesta causa.
Un dels problemes és que el patró de pluges s'ha alterat totalment. L'últim any ha estat molt humit, però els dos anteriors hi va haver sequera. La falta d'aigua per regar resulta fatal en un país on l'exportació de cotó és una de les principals fonts d'ingressos.
Un últim problema és la producció d'electricitat. L'hivern de l'any passat, el país va quedar pràcticament paralitzat perquè la principal planta hidroelèctrica, la de Nurek, no va poder generar prou electricitat a causa dels baixos nivells de l'aigua. Es preveu que això passi més sovint en el futur. Amb el retrocés de les glaceres, el Tajikistan va perdent un recurs bàsic. A més, diversos països veïns depenen de l'aigua que neix en aquestes muntanyes, i si el canvi climàtic s'agreuja hi pot haver un dramàtic efecte en cadena.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Geografia
El Nadal no es viu de la mateixa manera a tot arreu. Cinc estudiants catalans mostren, a "Blog Europa", com són les festes nadalenques a les ciutats on fan l'Erasmus.
Praga. Sibila Estruch
Carpes vives, mercats al carrer, dolços, vi calent... Sibilia Estruch repassa, amb la seva professora, el vocabulari gastronòmic nadalenc txec. I també descobreix alguns costums curiosos del Nadal a Praga.
Copenhaguen. Cristina Oliver
Per Nadal, a Copenhaguen fa molt fred, però els danesos saben com gaudir d'aquesta època i fer que això no tingui tanta importància. Cristina Oliver copsa com combaten aquest fet meteorològic a base de "glögg" i uns bons tiberis. La neu fa la seva aparició, a la ciutat hi ha més vida que mai i el Tívoli és una festa.
Lodz. Yaiza Santonja
Els nens i nenes de l'orfenat de Lodz van rebre la visita d'una associació local amb motiu de les festes nadalenques. Malauradament, no són trobades a què estiguin acostumats habitualment i sempre s'ha d'esperar aquests dies perquè aquest tipus d'actes tinguin lloc. En el seu reportatge, Yaiza Santonja mostra que fàcil i important que és fer feliç un nen.
Milà. Gerard Àrias
El Nadal arriba a Milà i tota la ciutat s'engalana i es transforma en un gran centre comercial. Pels carrers només es veuen bosses de regals amunt i avall, però aquí, en lloc dels tres Reis d'Orient, tenen la Befana. Gerard Àrias recorre els carrers de Milà amb la seva càmera per viure el Nadal de prop.
París. Mireia Chavarria
Quan arriba el mes de desembre, la gran ciutat de les llums es transforma en la ciutat de les il·lusions: pistes de gel, joguines, cavallets... Un món fet a la mida dels més somiadors. Mireia Chavarria explica un conte per il·lustrar com és el Nadal a París.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Educació per al desenvolupament personal i la ciutadania, Cultura audiovisual, Tutoria, Història
El protagonista d'aquesta edició de "(S)avis" és el cineasta i polític Pere Portabella, que és entrevistat per la periodista Sílvia Cóppulo.
"No compteu amb els dits", "Nocturn 29", "Pont de Varsòvia" o "Informe general" són algunes de les obres que ha deixat per a la posteritat. Tot i que en el seu document d'identitat hi consta com a ofici el de director de cinema, aquesta és, segurament, l'activitat per la qual menys persones coneixen Portabella, lluitador contra el franquisme, polític d'esquerres o, tal com li agrada referir-se a si mateix, artista.
Probablement, a través de la seva biografia es podria arribar a narrar part de la història de Catalunya del segle passat. Nascut a Figueres l'any 1927, es va iniciar en el món de l'espectacle com a productor i posteriorment com a director es va vincular a l'Escola de Barcelona, amb personatges com Ricard Bofill o Joaquim Jordà, tot i que es va separar del grup perquè el projecte, finalment, no el va convèncer.
Pere Portabella parla de les inquietuds de les persones, de la importància de la funció social dels oficis, de les posicions que ha defensat al llarg de la vida, de l'existència de l'art i de la política actual a Catalunya, però, sobretot, Pere Portabella parla del significat real de la llibertat.
Aquestes són algunes de les seves opinions:
"Jo crec que es pensa perquè no es pot evitar. No es pot decidir si penses o no penses."
"Aquesta idea existent que la política la fan els polítics i els altres no s'han de preocupar i la idea que cada quatre anys ja veurem si ens diuen que sí o que no, crec que és un error. No es pot tirar endavant una pràctica professional, de qualsevol persona, si no es té un mínim compromís."
"No he fet mai un cinema polític en el sentit d'explicar històries polítiques contra el franquisme, sinó des del punt de vista de la càrrega que porta a dins, en contra del sistema, replantejant els codis del llenguatge."
"La idea que l'artesà realitza un salt i fa el pas cap a l'artista com si es tractés d'un valor afegit, ja sigui a nivell intel·lectual o d'èlit, és una divisió falsa. És purament estructural per apropiar-se de l'art com a patrimoni cultural i reduir el que és popular a allò dolent. Això és fals. On hi hagi una persona hi ha sempre un artista."
"Tinc una experiència acumulada del que és la comunicació, la solidaritat, els moment límits que s'han viscut amb altres persones, del tipus que siguin. Això és l'ordit de la vida d'una persona. Ho tinc molt clar."
ÀreaCiències socials, geografia i història, Educació per al desenvolupament personal i la ciutadania, Tutoria, Geografia
Vijay Kumar és un intocable, una persona exclosa del sistema tradicional de castes de l'Índia, però vol trencar amb aquest sistema perquè creu que perpetua les injustícies i ho explica a "Tot un món".
Vijay Kumar ha viscut tants anys a Catalunya com a l'Índia i pertany a una família d'intocables. Pel fet d'haver estat educats aquí, tant ell com altres joves de la seva generació es miren de manera diferent el sistema de castes i el qüestionen. Per ell, el primer pas és deixar de considerar-se intocable.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Religió (voluntària), Geografia
Els tibetans continuen demanant que no s'oblidi la lluita del seu poble. "Tot un món" en parla amb el director de la Fundació Casa del Tibet.
En la celebració del seu quinzè aniversari, la Fundació Casa del Tibet va organitzar diferents actes culturals, com la commemoració de la concessió del Premi Nobel de la Pau al Dalai Lama, ara fa 20 anys.
A banda de les tradicions, els tibetans continuen reivindicant la llibertat del seu poble i el compliment dels drets humans. Per això, en una concentració a la plaça de Catalunya de Barcelona, un centenar de persones van denunciar que la situació al Tibet no millora i que és important no caure en l'oblit.
Thubten Wangchen, director de la Fundació Casa del Tibet, alerta que al seu país no hi ha justícia, ni drets humans. També parla de la història del Tibet i de les demandes d'autonomia que fan al govern xinès.
Per primer cop des de fa més de 20 anys, el lloguer ha superat la compra d'habitatges a Catalunya. "Valor afegit" analitza el tomb que ha fet el mercat immobiliari. El programa també entrevista els responsables de l'empresa constructora Comsa-Emte i parla de l'ofici d'aparadorista.
Lloguers més barats?
El col·lapse del mercat immobiliari de compra venda ha revifat el lloguer de pisos. L'augment d'oferta ha predominat sobre el de la demanda i els preus han baixat a tot el territori. El programa visita les ciutats de Girona, Terrassa i Barcelona per veure els diferents comportaments d'aquest mercat.
Els economistes diuen que un mercat de lloguer ampli és positiu per a la mobilitat dels treballadors i també és una alternativa econòmica per a les famílies que no puguin o vulguin fer l'esforç econòmic de comprar un pis.
De fet, a la resta d'Europa el lloguer és molt més important que aquí i els governs català i espanyol estan prenent mesures per reforçar-lo. Responsables de l'administració, agents del mercat i economistes universitaris donen la seva visió de com s'han fet les coses fins ara.
Comsa-Emte, juntes de cara al futur
Una de les coses que, des de sempre, s'ha criticat a les empreses familiars catalanes és l'individualisme, la poca disposició a fer coses juntes, a agafar més dimensions amb aliances o fusions. Dues d'aquestes grans empreses, Comsa i Emte, de les famílies Miarnau i Sumarroca, van decidir fa poc trencar aquesta tendència i fusionar-se. El resultat és la vuitena empresa espanyola de construcció i gestió d'infraestructures. Ara, el seu objectiu és diversificar-se cap als mercats exteriors i les noves tecnologies de gestió. Jorge Miarnau i Carles Sumarroca, president i vicepresident de la fusionada Comsa-Emte, parlen del procés de fusió de les dues empreses i dels plans de futur.
L'art de fer aparadors
Diuen que una imatge val més que 1.000 paraules. I, en qüestió de comerç, i més en èpoques de crisi, hi ha qui defensa que un bon aparador de botiga val més que 1.000 anuncis. Construir aparadors és tot un ofici, i a Barcelona hi ha l'escola més gran d'Europa d'aquesta especialitat, d'on surten 8 de cada 10 professionals del sector. En aquesta escola, es cursen 30 assignatures diferents, en què s'aprèn des de muntar un maniquí fins a quins materials són els més recomanables per a cada element decoratiu. El curs dura quatre mesos i la mitjana d'edat dels alumnes és de 27 a 30 anys.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Economia, Tutoria
Demografia i pensions
Cada vegada caldran més treballadors per mantenir les pensions dels jubilats. Una de les propostes bàsiques és retardar l'edat de jubilació. En aquest capítol del programa "VALOR AFEGIT" ens en parla Robert Tornnabell, catedràtic de Finances d'ESADE.
Un pacte generacional
Així és com s'anomena la Fundació que presideix Antoni Vallès i que defensa i promou l'aprofitament dels coneixements i l'experiència d'aquells especialistes en edat de jubilació que es vulguin prestar a continuar treballant, i ho fan a temps parcial. De manera semblant, el col·lectiu "Semiortic.org" lluita per contrarestar una cultura jove que considera obsolets els treballadors -i la gent- que han complert una certa edat.
"Pensioners.Inc"
Així és com es diu una empresa dels Estats Units on hi treballa exclusivament gent a qui ja pertocaria estar jubilada, de fins a 85 anys. "Pensioners.Inc" és també el títol d'un documental que ho explica per boca dels mateixos treballadors (i treballadores, ja que a l'empresa hi ha una alta proporció de dones).
ÀreaCiències socials, geografia i història, Geografia
"Tot un món" visita els estudis de Ràdio Ciutat Vella, a Barcelona, on s'emet un programa de ràdio que dóna a conèixer l'Àfrica a través de la música i la seva influència.
A través de "The Flying Carpet" ("La catifa voladora"), Lorenzo Gabrielli trasllada els seus oients a l'Àfrica en un viatge sense fronteres. Es tracta d'un programa de Ràdio Ciutat Vella, que vol donar a conèixer la diversitat del continent africà a través de la seva música i la influència que ha tingut arreu del món.
A un altre nivell, Lorenzo Gabrielli fa uns anys que estudia les conseqüències que tenen les polítiques d'immigració dels països europeus en el moviment de persones, especialment de l'Àfrica.
ÀreaEducació per al desenvolupament personal i la ciutadania, Tècniques d'expressió graficoplàstica, Geografia
"Tot un món" presenta Parimah Jataizadeh, una pintora nascuda a l'Iran, que incorpora tècniques de la cal·ligrafia persa als seus quadres.
Parimah Jataizadeh viu en una casa aïllada de Sant Martí Sarroca, al Penedès. És pintora, nascuda a l'Iran, i va venir a viure a Catalunya amb la seva família fa 26 anys, arran de l'esclat de la Revolució Islàmica. Després d'uns anys a Barcelona, treballant com a dissenyadora tèxtil, va escollir la tranquil·litat del camp per dedicar-se a la pintura i ho compagina fent classes de cal·ligrafia.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Educació per al desenvolupament personal i la ciutadania, Tutoria, Llengua catalana i literatura
El xinès el parlen més de 1.200 milions de persones al món. "Tot un món" assisteix a una classe de xinès, per a nens i nenes catalans.
Ling-Ling Chin és professora de xinès mandarí d'un grup de 12 nens i nenes que l'estudien en sortir de l'escola, una tarda a la setmana. La meitat dels alumnes són adoptats de la Xina i els seus pares volen que en coneguin la llengua. La resta són nascuts aquí i parlar aquest idioma en expansió els pot ser útil quan siguin grans.
La Ling creu que és millor aprendre la llengua oral primer, i després passar a l'escriptura. Pensa que la dificultat de l'idioma és relativa, en funció de l'edat en què comencen.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
L'esquirol és un dels rosegadors més coneguts de la nostra fauna i segurament l'únic que desperta simpatia en comptes de rebuig. "El medi ambient" mostra com en tenen cura al Centre de Fauna de Torreferrussa.
L'esquirol és un parent de les rates, però té la cua peluda i estufada, s'alimenta de pinyons i viu a dalt dels arbres. El trobarem a tots els boscos de Catalunya, sobretot als de coníferes, però també als caducifolis. L'any 2009, si s'ha de jutjar per les entrades als centres de recuperació de fauna, tot els va anar de cara.
Només al centre de fauna de Torreferrussa, que depèn del Departament de Medi Ambient i Habitatge, hi van arribar 44 esquirols, tot un rècord que duplica fins i tot les entrades d'altres anys. D'una banda, l'abundància d'aliment i les temperatures suaus van afavorir la reproducció, fins al punt que al mes de febrer ja van arribar les primeres cries. D'altra banda, les intenses ventades de la primavera van fer caure nius habitats que van poder ser rescatats amb èxit i portats al centre. De ben petits, de vegades amb els ulls clucs, l'alimentació consta de petites dosis de llet, imitant el que faria la seva mare. Cada dues hores, dia i nit, una feina intensa que s'allarga unes quantes setmanes.
La recompensa final per als responsables i els treballadors del centre és poder tornar els esquirols una altra vegada al bosc. Però el procés és lent. Primer els cal passar per una fase d'adaptació en gàbies grans sense cap contacte amb els humans, per evitar que s'acostumin a la presència dels cuidadors i relacionin les persones amb la teca. L'última operació serà obrir les portes de la gàbia i deixar que ells mateixos surtin quan vulguin i reprenguin el contacte amb el bosc que un dia van deixar per accident. A partir d'aquí, ells mateixos seran els responsables del seu futur. L'èxit dependrà de la sort i de la capacitat d'adaptació.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Educació per al desenvolupament personal i la ciutadania, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
"El medi ambient" mostra la riquesa biològica de l'illa de Cozumel, al Carib mexicà, i parla de les mesures que s'hi duen a terme per protegir-la.
L'illa de Cozumel és la més gran del Carib mexicà i forma part de l'estat de Quintana Roo. Té aproximadament 500 quilòmetres quadrats i una població d'uns 80.000 habitants.
Cozumel té espais de gran valor ecològic, tant a la zona terrestre com a la marina. Destaca la reserva natural del far Celarain, on viu una població de més de 300 cocodrils americans i és un lloc de nidificació de diverses espècies de tortugues. A més, als boscos i als aiguamolls de l'illa hi ha una gran diversitat d'espècies vegetals i animals.
Dins l'ambient marí, destaca perquè té una gran superfície d'esculls de coral. Formen part del Sistema Mesoamericà d'Esculls de Coral i constitueixen una barrera amb una longitud aproximada de 650 quilòmetres, que va des de la península de Yucatán, al sud de Mèxic, fins a Hondures. És la segona més gran del món, després de l'australiana. Aquí hi viuen més de 60 espècies de corals i fins a 500 espècies de peixos. L'activitat humana està posant en perill aquest paradís marí.
Cozumel és un bon exemple que al Carib mexicà encara queden espais naturals en bon estat de conservació i que cal treballar per evitar-ne la degradació.
Per aquest motiu, el govern de l'estat de Quintana Roo, el municipi de Cozumel, associacions ecologistes i, sobretot, agrupacions d'hotels de la Riviera Maia i de Cozumel, juntament amb empreses de creuers, han acordat desenvolupar l'anomenat "Programa MARTI" de bones pràctiques ambientals dins la indústria turística.
El principal sector implicat és l'hoteler. Un bon exemple és un hotel que ha buscat la integració en el medi on està ubicat i en la cultura maia tradicional.
En el disseny i la construcció d'aquest hotel s'ha fugit de les grans edificacions. Les 300 habitacions estan repartides en petits edificis d'un pis d'altura. Tots estant separats per grans jardins on hi ha un gran nombre de plantes autòctones. És un dels hotels que ha adoptat mesures per reduir l'impacte ambiental.
Entre aquestes bones pràctiques destaca la reducció del consum d'aigua i la depuració de les aigües residuals, que poden ser utilitzades per la jardineria, i la disminució del consum d'energia elèctrica.
Un element d'especial preocupació és el dels residus sòlids i, sobretot, l'impacte dels diferents productes químics utilitzats en el sector del turisme, des dels bronzejadors fins als desinfectants i els productes de neteja. Molts dels components d'aquestes substàncies perjudiquen greument els organismes que viuen als esculls.
Actualment, més d'un 30% dels hotels de la Riviera Maia ja participen en el programa "MARTI" i s'espera que aquest nombre s'incrementi progressivament.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Grec, Tecnologies / Tecnologia / Informàtica
El projecte Clàssics a la romana neix de la voluntat de les dues professores de clàssiques de l'IES Vil·la Romana, Montse Dalmau i Majka Llibre, d'assolir 4 objectius generals:
- integració de les TIC i TAC al currículum.
- tractament de la diversitat a l'aula.
- treball cooperatiu entre alumnes i professores.
- apropar el contingut de les assignatures als alumnes.
Detectant les mancances que tenen els alumnes pel que fa als coneixements informàtics, que gairebé es limiten a l'ús del messenger, als jocs i a la recerca pel Google, van voler que poguessin emprar les noves tecnologies en el seu treball diari, a les seves assignatures, però també que poguessin aplicar.-ho a la resta d'assignatures.
ÀreaEducació artística: visual i plàstica, Coneixement del medi: social i cultural
Aquesta pràctica recull tot el treball portat a terme al llarg de tot un
curs, a tots els nivells del CEIP Mª Àngels Anglada (de P3 a 6è), amb la finalitat de donar a conèixer a l'alumnat diferents aspectes de la ciutat, de manera lúdica, extraordinària i interdisciplinària.
Lúdica a través de jocs de taula (dòmino, puzles, jocs de parelles, joc de l'oca) creats amb fotografies de diferents elements de la ciutat; i d'un concurs on-line, a través de la web del Centre, per a descobrir els edificis singulars de la ciutat.
Extraordinària per les activitats que van constituir la Setmana Cultural i per les sortides a diversos llocs i serveis de la ciutat. Interdisciplinària perquè des de diferents àrees es van treballar múltiples aspectes de la realitat física, social i cultural de la ciutat.
ÀreaCiències per al món contemporani, Ciències socials, geografia i història, Educació per al desenvolupament personal i la ciutadania, Història del món contemporani, Tutoria, Ciències de la terra i del medi ambient, Geografia
Dubai és un dels Emirats Àrabs més rics. "Afers exteriors" visita aquest país i comprova, entre altres coses, si és possible esquiar sobre neu amb una temperatura ambient de 35 graus.
El presentador del programa, Miquel Calçada, arriba a Dubai amb una fractura al canell, per la qual cosa la seva primera visita és a un dispensari. A la consulta es troba amb Cíntia Pedraza, una infermera del País Valencià. Més endavant, el presentador acompanya la Cíntia al desert.
Tot seguit, el presentador passeja per la ciutat al costat de l'arquitecte d'origen iranià Aryanour Djalali, director general de DNA Architects. Tots dos agafen una barca per visitar l'altre costat de la ciutat. També es dirigeixen cap a primera línia de mar, on hi ha les illes artificials.
I amb un empresari amant de l'esquí, Víctor Font, que és cofundador de Delta Partners, Miquel Calçada visita una pista de neu artificial, que està tot l'any a 4 graus sota zero. En Víctor es prepara per córrer la Marató de Dubai i Miquel Calçada s'entrena amb ell i participa en la cursa.
Després, el presentador coneix un expert en piscines de luxe, Francesc Raya, director general d'AstralPool Orient Mitjà, que li mostra el port industrial de Jebel Ali i un polígon en construcció.
Miquel Calçada també acompanya Ariadna Casanovas, directora de vendes de Luxhabitat, a una classe d'àrab.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Història del món contemporani, Tutoria, Ciències de la terra i del medi ambient, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Geografia
"Afers exteriors" descobreix, al costat d'alguns catalans, que, a Suïssa, les normes són estrictes, però també que el país té un costat ben dolç gràcies a la xocolata.
El presentador del programa, Miquel Calçada, comença la seva visita a Suïssa a la ciutat de Zuric, el centre financer del país. Allà es troba amb l'economista Jaume Iglésies, que li mostra l'Estació Central de trens.
Més endavant, el presentador coneix Roger Serrahima, pastisser i discjòquei. Aquest especialista en rebosteria explica la importància que té la xocolata per a Suïssa, i convida el presentador a un local on punxa discos.
A Berikon, Miquel Calçada visita Joan Piñol, un jardiner de Viladecans, i l'acompanya a fer un volt en bicicleta i a comprar flors.
De nou a Zuric, el presentador coneix Karina Rierola, una periodista suïssa, filla de pare català i mare danesa. Tots dos sopen en un restaurant i mengen una típica "fondue" de formatge.
I a Berna, Ramon Boixet, químic i col·leccionista d'art, recorda com arribar a Suïssa i explica com s'ha integrat al país.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Educació per al desenvolupament personal i la ciutadania, Tutoria, Geografia
A "Blog Europa", estudiants d'Erasmus en diferents ciutats europees agafen les càmeres per mostrar, o desmentir, alguns tòpics dels seus habitants.
París. Mireia Chavarria
Mireia Chavarria estudia l'últim curs de la carrera de comunicació audiovisual a París. A la capital francesa, la Mireia intenta esbrinar com som els parisencs.
Milà. Gerard Arias
Gerard Arias té 21 anys i estudia periodisme a la Universitat Rovira i Virgili. Aquest any acaba la carrera a la ciutat de Milà. El Gerard explica què hi ha darrere de l'etiqueta de "capital de la moda" que té Milà.
Lisboa. Letícia Martín
Letícia Martín és estudiant de comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. És de Sant Cugat del Vallès, però, durant els pròxims 6 mesos, Lisboa serà la seva ciutat adoptiva. La Letícia desfà alguns dels tòpics que s'associen als portuguesos.
Berlín. Neus Bibiloni
Neus Bibiloni és de Mallorca, té 22 anys i estudia comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. Ara, però, segueix els seus estudis a la Freie Universität de Berlín. La Neus pensa que l'estereotip d'Alemanya, que és la cervesa i les salsitxes, té una base real. I, de Berlín, li crida sobretot l'atenció la quantitat de bicicletes que es veuen pel carrer.
Copenhguen. Cristina Oliver
Cristina Oliver té 25 anys i estudia comunicació audiovisual a Barcelona. Ara, però, està fent un Erasmus a Copenhaguen. La Cristina mostra com és aquesta ciutat en recorregut en bicicleta. Passa per davant del Tívoli, un dels parcs d'atraccions més antics del món; pels canals plens de barques, pel barri de Christiania o per davant de La Sireneta. La Cristina també en destaca la presència de bicicletes per tot arreu.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tutoria
Tot i el pas del temps, el mètode que fan servir els corders és el mateix des dels inicis. Joan Clop n'és un d'ells i mostra com elabora cordes per a tot tipus d'usos a l'espai "Els últims artesans".
Joan Clop, d'Avià, és un home que ha recuperat l'antic ofici de fer cordes. El seu avi i besavi ja eren corders i, tot i que el seu pare ja no s'hi dedicava, ell va aprendre a fer-ne de ben petit. La misèria que va acompanyar la Guerra Civil va tornar a revifar un ofici a punt d'extingir-se.
Tot i que hi ha constància que ja existia quatre segles abans, no és fins al segle XV quan l'ofici de corder assoleix una gran importància, fins al punt que els seus artesans formen un gremi. En aquella època, la majoria dels vaixells del gran imperi comercial mediterrani de la Corona d'Aragó duien cordam fet a Barcelona, un cordam apreciat arreu de la Mediterrània per la seva qualitat.
Els corders subministraven els seus productes des de la marina a la construcció, i des de la pagesia a l'àmbit domèstic, tot i que també s'utilitzaven per arrossegar i enforcar els condemnats, aplicació que els va portar una certa marginació social.
Els mètodes dels corders poc han canviat al llarg dels segles. Mentre un aguanta una roda, on es va enrotllant la corda, l'altre ha d'estirar-la des de la banda oposada i ha d'anar torçant-la.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tècniques d'expressió graficoplàstica, Tutoria, Educació visual i plàstica
En plena era digital, el futur de l'enquadernació de llibres és incert. Per sort, encara hi ha artesans enquadernadors com Santiago Dotú, el protagonista d'aquest capítol d'"Els últims artesans".
Des del seu taller situat a l'Eixample de Barcelona, Santiago Dotú representa la cinquena generació d'enquadernadors. Sempre ha treballat i ha viscut a Barcelona, al carrer Còrsega, on fa anys hi havia molts tallers d'artesans enquadernadors. Optimista per naturalesa, està convençut que l'ofici existirà mentre hi hagi gent que s'estimi els llibres ben fets.
La història del llibre és la història de la humanitat. Des de l'argila que es feia servir a Mesopotàmia fins a la impremta de Guttemberg, els homes han recollit els seus escrits i n'han procurat la conservació.
A Espanya, aquest ofici va adquirir molta rellevància durant els segles XIII, XIV i XV. Testimoni del seu mestratge són els llibres de gran bellesa i riquesa, adornats amb metalls nobles i pedreria.
Amb el temps, desapareix el gran luxe en els llibres, i ja en el segle XX la tècnica industrial es consolida i s'enfronta amb els mètodes artesanals d'enquadernació. L'era digital ha marcat un nou punt d'inflexió i han aparegut els dubtes sobre el futur de l'ofici.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Educació per al desenvolupament personal i la ciutadania, Tutoria, Geografia
París, Cardiff, Lodz, Jönköping i Lugano són les ciutats on estudien Erasmus els protagonistes d'aquest capítol de "Blog Europa". Amb els seus reportatges, mostren algunes de les curiositats d'aquestes ciutats i descobreixen si són reals els tòpics pels quals es coneixen.
París. Marta Sábado
Marta Sábado té 20 anys i ha fet el primer cicle de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Però, no del tot satisfeta amb la carrera, he decidit canviar-se a Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, també a la UAB. Ara és a París, on intenta observar-ho tot i impregnar-se de tot el que l'envolta.
Cardiff. Albert Trill
Albert Trill és de Reus, té 25 anys i, durant 10 mesos, farà un Erasmus a Cardiff, la capital de Gal·les. L'Albert està estudiant un màster de Periodisme Internacional i va decidir anar al Regne Unit per intentar, en la mesura del possible, millorar el seu anglès. L'Albert mostra, en el seu reportatge, els llocs més emblemàtics de Cardiff i com són els gal·lesos.
Lodz. Yaiza Santonja
Yaiza Santonja és de Bocairent, al País Valencià, té 20 anys i aquest any està gaudint d'una beca Erasmus a la ciutat polonesa de Lodz. Fa dos anys, va anar a viure a Barcelona per estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. La Yaiza mostra com és la ciutat de Lodz i parla d'aspectes com la seva economia o la seva història.
Jönköping. Laura Sopeña
Laura Sopeña té 23 anys i és llicenciada en Periodisme. Actualment està finalitzant els seus estudis de Comunicació Audiovisual a Jönköping, a Suècia. Millorar el seu anglès, conèixer gent de diferents cultures, viatjar i viure una altra experiència han estat els motius pels quals ha decidit cursar el seu últim any de carrera en aquest país escandinau.
Lugano. Marta Vives
Marta Vives té 21 anys, estudia Periodisme i fa un Erasmus a Lugano, a Suïssa. La Marta parla de la importància de la xocolata per a Suïssa i en visita una fàbrica i una botiga.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Educació per al desenvolupament personal i la ciutadania, Tutoria, Geografia
Cinc estudiants d'Erasmus presenten a "Blog Europa" els reportatges que han fet sobre els tòpics de les ciutats on viuen: Praga, Brussel·les, Londres, Haarlem i Lugano.
Praga. Sibilia Estruch
Sibila Estruch té 23 anys i estudia a la Facultat de Cinema de Praga, a la República Txeca. A la Sibila li agrada la realització i el muntatge, sobretot el muntatge amb imatges d'arxiu que fan directors com Alan Berliner. És melòmana i addicta a la lectura, i investiga les peculiaritats dels txecs i la seva cultura, i, malgrat algunes decepcions, com el menjar, ja que és vegetariana, pensa que la República Txeca té un munt d'històries per descobrir i mostrar. De Praga, la Sibilia en destaca la quantitat d'esglésies que hi ha i la passió dels seus habitants per la música i per la cervesa.
Brussel·les. Maria Diumaró
Maria Diumaró té 21 anys i estudia periodisme a Brussel·les. A la Maria li agrada voltar per tot arreu, conèixer històries, cultures i, sobretot, persones. Des que va començar la carrera, tenia clar que volia marxar a estudiar fora durant una temporada i la casualitat la va portar a Bèlgica. Ara viu en un poblet de la part flamenca anomenat Lovaina, a prop de Brussel·les. La Maria explica que, quan aterres en un país com Bèlgica, et trobes un lloc fred, gris i amb la gent tancada, però, a mesura que passen els dies i ho vas coneixent, descobreixes que són un poble ple de sorpreses, acollidor, interessant i, sobretot, gens fred.
Londres. Maria Padró
Maria Padró estudia comunicació audiovisual i fa un Erasmus a Londres. És recalcitrant, viatgera, inquieta, activa, però lenta, nedadora, miop, hedonista, compromesa i perseverant i sovint un pèl massa obsessiva i exigent. La Maria és una amant dels gelats, de l'art fet a consciència, dels horts, dels calaixos de sastre, de l'olor de pa i dels esmorzars del diumenge. Per la Maria, els tres pilars de la idiosincràsia anglesa són: l'ordre, el te de les 5 i la pluja.
Haarlem. Paula Jiménez
Paula Jiménez té 21 anys. La seva ciutat habitual és L'Hospitalet del Llobregat, però durant sis mesos Haarlem, a Holanda, serà casa seva. Estudia comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i la seva passió és l'expressió, en diferents disciplines: cinema, audiovisual, fotografia, teatre, dansa... D'altra banda, està començant la formació d'interpretació i treballa ocasionalment com a actriu. D'Holanda, en destaca la importància de l'aigua, que tot ho envolta i ho rega, i la presència de bicicletes per tot arreu.
Lugano. Marta Vives
Marta Vives té 21 anys, estudia periodisme i fa un Erasmus a Lugano, a Suïssa. La seva passió és escriure prosa i poesia i és una amant de la música. També gaudeix invertint la seva vida en viatges, a prop i lluny. El seu reportatge parla del que significa el temps, els rellotges i la puntualitat per als suïssos.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tutoria
Els cistells tenen moltes utilitats, però també cobreixen una necessitat decorativa. Joan Ferré explica a "Els últims artesans" en què consisteix el seu ofici.
Des del taller situat a Folgueroles, Joan Ferré fa més de 30 anys que treballa per assolir la perfecta simbiosi entre la tècnica tradicional de l'ofici de cisteller i la innovació del disseny. Els seus projectes amb vímet viu són testimonis de l'èxit del seu propòsit.
L'ofici de cisteller és un dels més antics que hi ha, ja que des de l'antiguitat l'home ha necessitat transportar tot el que aplegava. Els cistells es fan a partir de tires o fibres d'origen vegetal, cosa que dificulta la tasca dels arqueòlegs, ja que els vestigis de la cistelleria es degraden amb el pas del temps. De moment, les restes més antigues s'han trobat a l'Alt Egipte de fa uns 12.000 anys.
Els coneixements sobre cistelleria s'han transmès de generació en generació i, a part de modes i tendències que fan dels cistells un objecte decoratiu o funcional, l'ofici de cisteller sobreviu perquè té la capacitat d'adaptar-se a les necessitats actuals.
ÀreaMúsica, Tutoria, Geografia, Llenguatge i pràctica musical, Història de la música i de la dansa
"L'aprenent de pilot" retrata la vida d'Anna Puig, una virtuosa de la viola que ha triomfat a Alemanya.
Anna Puig va néixer a Lleida, l'any 1982, i va estudiar al Conservatori de Cervera. Puig, una virtuosa de la viola, es va instal·lar a Berlín, l'any 2002, per estudiar a la universitat, i allà es va quedar, seguint la batuta de Claudio Abbado. Aquest any, la Mahler Chamber Orchestra, la MCO, l'ha incorporat a les seves files.
El programa troba Anna Puig a Dortmund, a Alemanya, en plena gira de la MCO, on interpreten "Der Freischütz", de C.M. von Weber.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tutoria
En aquesta edició de l'espai "Els últims artesans", l'escloper Jordi Coll parla de la seva feina i de la història dels esclops, un calçat gairebé en desús.
Jordi Coll està censat com l'últim escloper de Catalunya. A l'edat de 26 anys, i quan ja havia assolit el grau de mestre, va haver de plegar de fer esclops per anar a treballar a una fàbrica. Quaranta anys més tard, ha tornat a reprendre l'ofici de fer sabates de fusta per pur plaer.
L'esclop es pot definir com una sabata de fusta, feta d'una sola peça, que serveix tant per treballar al camp, com per caminar per llocs humits o per la neu.
La gran utilitat d'aquest calçat el va convertir en una peça indispensable a les cases de pagès. Però, tot i que hi estava molt arrelat, l'esclop va començar a caure en l'oblit a mitjans del segle XX, quan van arribar al mercat les botes de goma.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tutoria
Al llarg de la història, el ferro s'ha treballat per fer eines, en la construcció o amb finalitats artístiques. Miquel Xirau és forjador artesà i el protagonista d'aquesta edició de l'espai "Els últims artesans".
Miquel Xirau és un forjador artesà, una professió que li ve de família. Sempre ha viscut a Vilanova del Vallès i, fins fa pocs anys, a la mateixa casa taller que té la família des del segle XVIII.
Aquest artesà mostra el seu taller, un lloc desendreçat, segons ell, on només el forjador sap on té les coses. Miquel Xirau se sent feliç tocant el ferro i embrutant-se les mans. Per ell, el bon artesà del ferro és aquell que uneix idea, artesania, tècnica i innovació.
L'ofici de treballar el ferro va arribar a Catalunya amb els fenicis, tot i que la seva divulgació és atribuïda als celtes del segle VI abans de Crist. Fins al segle XIII, la forja es va dedicar, bàsicament, a fer eines per treballar, però a partir del segle XIV, i fins al segle XVI, també comença a utilitzar-se amb finalitats molt més artístiques.
Els processos industrials del segle XIX van permetre produir ferro forjat en grans quantitats, amb l'objectiu d'utilitzar-lo per a la construcció de grans estructures d'arquitectura i d'enginyeria. Avui dia, la dificultat de treballar amb la fornal ha fet que l'ofici quedi relegat a usos decoratius dins de la construcció.
ÀreaMúsica, Ciències socials, geografia i història, Tutoria
La fama dels violins Stradivarius és coneguda arreu del món. El luthier David Bagués protagonitza aquesta edició d'"Els últims artesans" i descobreix el secret per construir un bon instrument musical.
David Bagué, luthier de professió, va rebre la creu de Sant Jordi com a reconeixement de la seva trajectòria professional amb 38 anys. Envoltat de petit d'un bon ambient artístic a casa, a l'edat de 12 anys va tenir molt clar que es dedicaria a fer instruments.
Per David Bagué, el violí és la peça més bella i bonica que s'ha creat en fusta, perquè a més de la seva bellesa estètica, produeix un so excel·lent.
No va ser fins al segle XVI, que el violí va assolir prestigi com a instrument de corda. Itàlia, i concretament la ciutat de Cremona, es va especialitzar en la construcció d'aquest instrument. Aquí es va crear l'escola de violins més famosa d'Europa, dirigida pel mestre Andrea Amati. A partir d'aquest moment, la construcció de violins es va estendre arreu del món. Antonio Stradivari i Giuseppe Guarneri, més coneguts com a Stradivarius i Guarnerius, van ser els dos deixebles més il·lustres d'Amati. L'extraordinària qualitat d'aquests violins fa que encara, avui dia, els luthiers construeixin rèpliques dels instruments originals.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tutoria
Les puntes de coixí, a més d'una tradició, són tota una obra d'art. En aquesta edició de l'espai "Els últims artesans", la puntaire de l'Arbós Mercè Ribas en descobreix els secrets.
La vila de l'Arbós, al Baix Penedès, és coneguda per les seves puntes. De fet, al poble hi ha tanta tradició que es diu que les nenes neixen amb un coixí de puntaire entre les cames. Mercè Ribas segueix la tradició de fer puntes, un dels més bells ornaments, tant per a l'ús de la llar com per a ús personal.
La tradició de la confecció de puntes ve del nord d'Itàlia i es va introduir a Catalunya al segle XVII. Va arrelar-hi tant, que a mitjans del segle XIX hi havia gairebé 35.000 puntaires a Catalunya. Fins a meitat del segle XX, les nenes del nostre país van aprendre a fer puntes a l'escola, ja que es considerava part de l'educació femenina.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tutoria, Geografia
La terrissa es fabrica des de temps immemorials. El terrissaire Jaume Marcó parla de la seva feina en aquest capítol d'"Els últims artesans".
Jaume Marcó treballa el fang de la mateixa manera que ho feia el seu avi, que va arribar a Quart procedent de França, l'any 1917. Orgullós de mantenir la tradició familiar, en Jaume es considera un privilegiat per continuar el llegat noucentista de l'avi.
La història de la ceràmica no es pot deslligar de l'evolució de gairebé tots els pobles del món. Sorgeix durant la revolució neolítica, quan comença la pràctica de l'agricultura i es fa necessari emmagatzemar els excedents de producció.
Els xinesos van ser els primers a desenvolupar utensilis elaborats amb tècniques molt més sofisticades, i van difondre el seu mestratge per tot l'Orient i Occident.
El torn va representar l'altre gran avenç per a la terrissa, ja que es va inventar a l'edat dels metalls i encara avui, i, juntament amb el forn, representa la base fonamental d'aquest ofici artesà.
ÀreaCiències socials, geografia i història, Tutoria, Geografia
"Afers exteriors" torna als Estats Units i es retroba amb un català, que viu a Seattle, al cap de sis anys de la primera visita de l'equip del programa a aquest país.
El presentador del programa, Miquel Calçada, torna a la ciutat de Seattle, on fa sis anys va conèixer Ambro Martin, un intermediari financer de Sabadell. Ara, el retroba en una pista de patinatge, on tots dos parlen de la crisi econòmica actual. L'Ambro ha canviat de casa, i ara viu amb el seu germà Mario, un emprenedor amb profundes conviccions religioses, que va ser ordenat pastor l'any 2001. El presentador també intenta conèixer l'altre germà de l'Ambro i del Mario, que és camioner, però no l'aconsegueix trobar.
A Los Angeles, Miquel Calçada visita el jugador de bàsquet Pau Gasol i hi comparteix un entrenament dels Lakers. I a Sacramento, la capital de Califòrnia, el presentador es troba amb David Constante, un mediador social que treballa a l'oficina del xèrif. Tots dos visiten la mítica presó de Folsom.
ÀreaMúsica, Ciències socials, geografia i història
Teresa Rebull, més coneguda com l'"àvia de la Nova Cançó", rep l'equip de "(S)avis" a Banyuls de la Marenda, a la Catalunya Nord.
Als 89 anys, Teresa Rebull continua sent una dona lluitadora, plena d'energia i amb les idees molt clares. Tot i els gairebé 70 anys que fa que viu a França, que li han permès conèixer personatges com Camus o Sartre, no ha pogut, ni ha volgut, oblidar el seu Sabadell natal, la duresa de l'exili o l'ocupació de la seva terra.
Pasqual Maragall, Marina Rossell, Pascal Comelade i Lluís Llach expressen en un vídeo la seva admiració per aquesta cantant de vocació tardana, que, amb 50 anys, i després de veure una actuació de Raimon a París, va agafar una guitarra i va canviar la lluita clandestina per la música, això sí, sense deixar mai de lluitar.
Al llarg de l'entrevista amb Sílvia Cóppulo, amb el fons incomparable del mar de Banyuls, Rebull parla obertament del POUM, del Maquis, de la reunió fundacional del PSC a Prada de Conflent, però també de la seva decepció amb els polítics actuals i amb la situació en què es troba Catalunya.
Aquestes són algunes de les opinions de Teresa Rebull:
"Visc amb la il·lusió de tornar a viure algun dia a Sabadell, tot i que sé que ja no és possible."
"El POUM era un partit que volia fer la revolució socialista, però de forma parlamentària."
"Els comunistes ho van fer fracassar tot."
"Estic orgullosa perquè vam ser la primera nació d'alçar-nos contra el feixisme."
"Estic molt decebuda de tots els polítics."
"No sóc feliç perquè escolto cada dia el món."
Bloc
Ginys
Novetats
Catàleg
IQUA
E-correu