ÀreaCiències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
L'astronomia xinesa és una de les més antigues del món. Va néixer al mateix temps que l'astronomia babilònica, i, durant un llarg temps, va assolir un nivell de coneixements similar al de l'astronomia occidental.
Quan el Sol és a prop de l'horitzó, i hi ha pols a l'atmosfera, no enlluerna. Aleshores, a ull nu, es poden veure els grans grups de taques solars.
Aquesta mena de taques ja van ser documentades per Teofrast, a l'antiga Grècia, però també pels astrònoms de l'antiga Xina.
L'observatori més antic que es coneix el va construir un emperador de Xina l'any 2.600 abans de la nostra era. Estava destinat, bàsicament, a establir un calendari fiable per l'organització social.
Els xinesos sabien fer prediccions de molts fenòmens astronòmics. Coneixien, per exemple, el cicle de repetició dels eclipsis, l'anomenat saros.
Conèixer el saros suposa haver vist i enregistrat molts eclipsis de Sol i de Lluna. Els xinesos sabien que cada tipus d'eclipsi es repeteix al cap de 18 anys i 11 dies, però que es fa visible des de llocs diferents.
El fet és relativament fàcil de descobrir en els eclipsis de Lluna, perquè es veuen des d'una àmplia zona de la Terra, però és molt més difícil de detectar en el cas dels eclipsis de Sol, perquè es veuen des d'àrees molt petites.
A l'antiga Xina, els esdeveniments del cel estaven relacionats amb les pràctiques i activitats civils. Els emperadors editaven cada any el calendari oficial on es donaven a conèixer les festivitats socials i els fenòmens astronòmics, que tenien connotacions astrològiques.
L'emperador tenia a les seves ordres un ministeri d'astronomia, integrat per astrònoms i dedicat a explorar el cel i elaborar el calendari.
La professió d'astrònom, però, no estava exempta de risc. Se sap d'un astrònom a qui varen tallar el cap després d'una errònia predicció d'un eclipsi.
Una de les observacions més remarcables de l'astronomia xinesa va ser l'explosió d'una estrella, el 1054. Van deixar documentat que, de sobte, al cel va aparèixer una estrella que en poques hores va fer-se gairebé tan brillant com la Lluna.
Avui sabem que allò va ser l'explosió d'una supernova, a la constel·lació del Toro, on ara s'hi veu una nebulosa amb les restes de l'esclat.
Curiosament, tot i haver estat un fenomen espectacular i visible des de tota la Terra, no existeix altra crònica del fet que la xinesa, cosa que mostra la relativa superioritat d'aquesta astronomia sobre l'europea, en aquell temps.
Al segle 16, amb l'arribada dels europeus a Xina, es va crear l'observatori de Pequín amb instruments de mesura com els que s'utilitzaven a Europa, més precisos que els antics dels xinesos.
Al terrat de l'observatori hi havia un astrònom vigilant tota la nit per si es produïa algun fenomen imprevist. Quan aquest sentinella, des de la torre, descobria alguna cosa, avisava els altres astrònoms i tots es posaven a estudiar-la.
El que sabem de l'univers comença amb aquests astrònoms, de la Xina i d'arreu...
ÀreaCiències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
L'astronomia comença amb als mesopotàmics, fa uns 4 mil anys. Després, els grecs, que eren uns grans geòmetres, van donar-li un impuls fonamental. Malauradament, els romans van paralitzar-la. Però els àrabs van preservar l'astronomia antiga i van fer possible els grans avenços del Renaixement.
Contemplar el firmament ens acosta a l'astronomia islàmica, sobretot a la que va del segle VIII al segle XIV. Molts dels noms de les estrelles comencen per la síl·laba al, que en llengua àrab correspon al nostre article el.
L'estrella Algol, per exemple, en àrab era Al Ra's al Ghul, que vol dir 'el cap del dimoni'. En regions no gaire llunyanes d'Algol trobem altres denominacions àrabs com ara Aldebaran, Almaaz, Alghena, Altarf, Alphard...
L'astronomia islàmica dedicava molts esforços a determinar amb exactitud l'inici de cada mes, amb finalitats religioses, i a preveure els moviments dels planetes, amb finalitats astrològiques.
Els àrabs feien servir els instruments d'observació heretats dels grecs. Durant segles, aquests instruments van resultar fonamentals per l'observació dels astres.
Les esferes armil·lars permetien reproduir els moviments del Sol, de la Lluna i dels planetes principals. Al començament, eren esferes petites i manuals, però, amb el temps, van arribar a ser tan grans que s'hi podia encabir una persona.
En el centre de l'esfera armil·lar s'hi reproduïa la Terra. Les anelles exteriors indicaven els cercles màxims del firmament: l'equador, l'eclíptica, els cercles polars... Unes altres anelles permetien moure el Sol, la Lluna i els planetes, i unes punxes indicaven la posició de les principals estrelles.
Els àrabs van desenvolupar l'astrolabi que ja tenien els grecs: seria el principal instrument d'observació del firmament durant més d'un mil·lenni -des del segle IV fins al XVII. L'astrolabi era imprescindible pels astrònoms, però també pels viatgers, els navegants, els geògrafs...
L'astrolabi era una derivació de l'esfera armil·lar. Enlloc de representar la volta del cel sobre una esfera, es representava sobre un pla.
L'astrolabi permetia determinar les posicions del Sol, de la Lluna i dels planetes en referència a les principals estrelles, saber les hores de sortida i posta dels astres, i, fent una operació inversa, conèixer la latitud de l'observador. Era un instrument portàtil, molt pràctic, amb el qual s'aconseguia una notable precisió en les mesures.
Els astrolabis van entrar a formar part de la cultura occidental gràcies a les traduccions realizades al monestir de Ripoll, a finals del segle X. Més endavant, grans constructors àrabs d'astrolabis es van establir a Còrdova, Toledo i València.
Els àrabs van ser uns grans especialistes en els moviments dels planetes, basant-se en el sistema planetari proposat per Ptolomeu, al segle II.
Als àrabs devem, precisament, la transcripció de la principal obra de Ptolomeu, l'Almagest, gràcies a la qual coneixem una bona part de l'astronomia grega.
Nostra nau...
ÀreaCiències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
Després dels grecs, els coneixements científics van caure en un oblit gairebé absolut arreu del món. Els àrabs, primer, i un rei d'Espanya, més endavant, van preservar-los.
Els grecs van elaborar un model de l'Univers que va durar segles: la Terra estava al centre; el Sol, la Lluna
i els planetes giraven al voltant seu, i les estrelles estaven fixes sobre un sostre esfèric.
La millor descripció dels coneixements astronòmics grecs va ser obra de Claudi Ptolomeu, al segle II. Els
astrònoms àrabs van traduir aquesta obra amb el nom d'Almagest; gràcies a ells va ser coneguda a Occident.
La geometria creada per Ptolomeu per explicar el moviments dels planetes era molt complexa, i requeria
freqüents correccions de càlcul perquè la teoria coincidís amb l'observació, de la qual els àrabs eren uns
mestres.
Els àrabs van fer un ús sobretot pràctic dels llibres de lAlmagest ja que una part important d'aquests
llibres eren unes taules per calcular els moviments del Sol, la Lluna i el planetes.
Als voltants de l'any mil, a Còrdova, els àrabs van confeccionar unes primeres taules d'efemèrides
planetàries adaptades a la posició geogràfica d'Al-Andalus. Després, l'estudi de l'astronomia s'estendria per
tota la Península.
Bona part de les obres àrabs sobre aritmètica, geometria i astronomia, va ser traduïda al llatí pels monjos
del monestir benedictí de Ripoll.
Durant la segona meitat del segle XI, un important grup d'astrònoms, a Toledo, van elaborar unes taules molt
precises sobre els moviments planetaris.
En aquella època es feien servir uns instruments d'observació anomenats astrolabis. El fabricant més notable
d'astrolabis va ser el toledà Ibs Arzaquiel. Va inventar-ne un, anomenat asafea, que es podia utilitzar a
qualsevol lloc del món.
L'actuació més rellevant a favor de la preservació de l'astronomia antiga la va encapçalar un rei de Lleó i
Castella, Alfons X, conegut com el Savi, al segle XIII.
Alfons X el Savi va organitzar una cinquantena d'astrònoms, i els va proveir amb els recursos necessaris per
dedicar-se a l'estudi dels astres, sobre la base dels coneixements antics.
Gràcies a aquell mecenatge, el grup va produir diversos documents, entre ells uns llibres amb descripcions
cosmològiques.
El més notable va ser les detallades explicacions per a la construcció d'instruments d'observació i de mesura
del temps: astrolabis, esferes armil·lars, rellotges de sol, rellotges d'aigua -les clepsidres-... En total,
van produir quinze llibres, coneguts com Llibres del Saber de l'Astronomia d'Alfons X.
El més important és el volum que conté la traducció i revisió de les taules de l'Almagest de Ptolomeu,
conegut com les Taules Alfonsíes. Les Taules Alfonsíes van esdevenir fonamentals, a tot Europa, per al càlcul
d'efemèrides de les posicions del Sol, de la Lluna i dels planetes, i per a la previsió dels eclipsis de Sol
i de Lluna.
Les Taules Alfonsíes...
ÀreaCiències per al món contemporani, Ciències socials, geografia i història, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
Al continent americà, molt abans del descobriment de Colom, el planeta més apreciat i reverenciat de tots era Venus.
Un dels impulsos de l'astronomia ha estat la necessitat de mesurar el temps: coneixent les posicions dels astres, es pot deduir el dia i l'hora en què ens trobem. Per les civilitzacions antigues, el millor calendari i el millor rellotge eren escrits al firmament.
Tots els pobles van elaborar alguna mena de calendari sobre la base dels moviments del Sol i de la Lluna. Tots, excepte els maies.
El calendari maia, centre de la vida civil i religiosa d'aquella cultura, combinava els cicles del Sol amb els cicles de Venus. Va arribar a tenir un error de només dues hores cada 481 anys, una precisió no superada per l'astronomia europea fins a l'any 1582, quan es va aplicar la reforma gregoriana del calendari.
Els maies calculaven el cicle de les estacions amb un error de només 17 segons. També coneixien perfectament el cicle de les fases de la Lluna, i eren capaços de preveure els eclipsis amb tota precisió.
Com altres cultures, els maies consideraven déus els principals astres. Per als maies, Venus era Xac ek. Es representava amb un aspecte ferotge.
El primer dia que Venus es veia sobre l'horitzó, cada 10 mesos, era considerat un dia molt especial. Calia rendir honors a Xac ek i fer-li ofrenes, perquè fos benèvol durant el període que començava. Calia, també, evitar qualsevol acció que pogués ser desfavoridora per al déu, com, per exemple, iniciar una guerra.
Els maies van construir grans observatoris elevats, similars als ziggurats mesopotàmics.
El més important és l'observatori El Caracol, de Chichén Itzá, a la península de Yucatán, a Mèxic, en funcionament entre els segles 12 i 8 abans de la nostra era. El Caracol és un edifici de pedra, de 13 metres d'alçada, construït sobre dues grans plataformes rectangulars.
A la part superior hi havia unes finestres orientades de tal manera que, des de l'interior, es podien determinar els equinoccis, és a dir, el començament de la primavera i el de la tardor.
Unes altres finestres, més estretes, permetien determinar els instants de les sortides i les postes de Venus en els punts més al sud i més al nord sobre l'horitzó. Des d'El Caracol s'hi observaven altres astres, com ara Mart, Júpiter i Saturn, la Via Làctia... També s'hi comprovaven les previsions d'eclipsis.
Molt a prop de l'observatori hi ha la piràmide de Kukulcan, també anomenada El Castillo. El Castillo servia als sacerdots per als rituals religiosos i per a les ofrenes als déus, però tenia també connotacions astronòmiques. Les escalinates, cadascuna amb 91 graons, més la plataforma del cim, sumen un total de 365 esglaons, el nombre de dies de l'any.
L'astronomia maia és poc coneguda perquè, malauradament, els colonitzadors espanyols van destruir totes les seves biblioteques.
La podem evocar mirant Venus, Xac ek per als maies.
Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai...
ÀreaCiències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
Copèrnic, Brahe, Kepler i Galileu. Aquests quatre savis van establir els principis sobre els quals es fonamenta l'astronomia moderna. Després d'ells vindria el més genial de tots: Newton.
Quan Nicolau Copèrnic, el 1543, va afirmar de manera convincent que tots els planetes giren al voltant del Sol -i no al voltant de la Terra- s'inicià la Nova Astronomia. Poc després, Ticho Brahe, des del seu observatori, va mesurar amb molta precisió els moviments dels planetes.
Al començament del segle XVII, Johannes Kepler va trobar les lleis per les quals es regeixen les òrbites planetàries. Simultàniament, Galileu Galilei comprovava els moviments dels planetes i dels satèl·lits amb el telescopi que va contribuir a desenvolupar.
Les observacions i els estudis d'aquests quatre grans astrònoms van servir perquè, a continuació, Isaac Newton revolucionés el món de l'astronomia i de la ciència.
El mateix any que moria Galileu, el 1642, naixia Isaac Newton. Des de molt petit, Newton es va interessar per la mecànica, el càlcul i l'òptica.
Entre altres treballs, Newton va experimentar amb la llum. Analitzant el fenomen de la refracció, va provar que els colors que es produeixen a través d'un prisma són colors presents dins de la mateixa llum.
Aquesta experiència és el fonament de l'espectrografia, una tècnica d'observació molt important en l'astronomia moderna
En observar com queia una poma a terra, diu la llegenda, Newton va plantejar-se si la força que fa caure els objectes podria ser la mateixa força que fa moure la Lluna i els planetes.
La idea era molt agosarada perquè, d'acord amb les idees aristotèliques que prevalien en aquella època, els fenòmens de la Terra no podien obeir a les mateixes lleis que regien els planetes.
Newton va treballar més de 15 anys fins que va aconseguir provar matemàticament aquesta idea. El resultat va ser la llei de la gravitació universal, una llei que explica la caiguda d'una poma a terra i, amb la mateixa senzillesa, les òrbites el·líptiques del planetes determinades per Kepler uns anys abans.
Aquesta llei permet calcular el valor de la força que atrau qualsevol parella de cossos: proporcional a les masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa.
Newton era un home molt esquerp i poc donat a expressar-se i a difondre els seus treballs. Si no arriba a ser per l'astrònom Edmund Halley, potser mai no s'hauria conegut la seva brillant teoria.
Halley, un dels escassos amics que va tenir Newton al llarg de la seva isolada vida, el va convèncer que publiqués els seus descobriments. Conegut comunament com Principia Mathematica, el transcendental llibre va aparèixer, per fi, el 1687.
Partint d'una sèrie de càlculs sobre la inèrcia i el moviment del cossos, Newton dedueix la força gravitatòria que uneix la Terra i la Lluna. La genialitat de Newton va ser considerar que aquesta força afecta de la mateixa manera els planetes, els cossos terrestres, i tots els cossos de l'Univers.
El...
ÀreaCiències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
Des de la senzillesa de la contemplació a ull nu, fins a la profunditat del telescopi espacial, hi ha moltes maneres de mirar el firmament. Avui parlarem de dos grans astrònoms francesos que representen dues maneres de mirar el cel.
A mitjans del segle XIX, París era una ciutat oberta al coneixement científic i, en particular, astronòmic. En aquella època, els observatoris es dedicaven, sobretot, a estudiar els moviments i les posicions dels astres. Per això calien molt bons matemàtics.
El director de l'Observatori de París era Urbain LeVerrier, un dels millors matemàtics de l'època.
Amb uns aparells acoplats als telescopis, anomenats micròmetres, es feien observacions molt precises de les trajectòries dels planetes.
Leverrier va detectar, amb aquesta tècnica, que el moviment de l'últim planeta conegut fins aleshores, Urà, no es corresponia exactament amb el calculat teòricament. I va deduir que havia d'existir un altre planeta, causant de les pertorbacions.
Leverrier va determinar quina hauria de ser la massa del suposat planeta i les característiques de la seva òrbita. Fins i tot va assenyalar un punt del firmament on, segons els seus càlculs, hauria de trobar-se.
Leverrier va comunicar la seva previsió a un jove astrònom alemany, Johann Galle, que, uns dies abans, li havia demanat alguna cosa per fer. El 23 de setembre del 1848, Johann Galle anunciava el descobriment -visual- de Neptú.
Leverrier era un astrònom una mica particular: ni tan sols va pujar a la cúpula de l'observatori per contemplar, per si mateix, el nou planeta. En tenia prou amb la certesa de la seva existència que li proporcionaven els càlculs. Però hi ha altres maneres de mirar el cel.
Un dels astrònoms amb qui va coincidir Leverrier, a l'observatori de París, va ser un jove talent, Camille Flammarion. A causa de les personalitats contraposades, entre ells no van faltar-hi disputes.
Flammarion va escriure més de quaranta llibres d'astronomia, tots amb una voluntat popularitzadora tan gran que, avui dia, és considerat el divulgador més important de la història de l'astronomia.
Aquesta és la portada del llibre sobre astronomia més difós de tots els temps, escrit per Flammarion el 1887.
Flammarion va escriure també diverses novel·les, una de les quals és la història d'un jove astrònom -el mateix Flammarion- que s'enamora d'una estàtua d'Urània, la musa de l'astronomia. La novel·la és, a la vegada, un llibre de divulgació de la ciència d'Urània, de la ciència dels astres.
D'una banda, Leverrier, aferrat al càlcul teòric dels astres. I de l'altra Flammarion, obert a la difusió dels coneixements i a la fantasia.
Dues maneres de ser, dues maneres de mirar el cel.
Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002.
Agrupats per temàtiques, els episodis de Nostra...
ÀreaCiències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
Al costat de l'Óssa Major, del carro gran, es veu una constel·lació relativament petita. Es tracta dels Gossos de Cacera, dintre de la qual hi ha una galàxia amb una forma ben distingida.
Els Gossos de Cacera són coneguts també com els Llebrers, i com els Canes Venatici, la seva denominació oficial en llatí. Dins d'aquesta constel·lació hi ha diverses galàxies, entre les quals destaca la M 51.
La M 51 és, en realitat, dues galàxies que interaccionen entre si. La matèria d'una es transmet a l'altra i formen un pont que les enllaça. Com que el nostre punt de mira és per sobre, s'hi aprecia perfectament la seva estructura espiral. La M 51 és una de les galàxies de braços espirals més ben definits.
La M 51 representa una fita significativa de la història de l'astronomia. Va ser mirant aquesta galàxia que un astrònom anglès del segle XIX, Lord Rosse, va descobrir la forma espiral que tenen moltes galàxies.
A l'època encara no existia la fotografia, de manera que només es podia enregistrar una observació dibuixant-la. Aquests són uns primers dibuixos de la galàxia M 51 fets per Lord Rosse.
Lord Rosse va dedicar els anys següents a estudiar tota classe d'astres febles. Va dibuixar un bon nombre d'altres galàxies, i va descobrir que també tenien formes espirals com la M 51.
Però, tenint en compte l'escassa lluminositat dels telescopis de l'època, com va arribar a deduir Lord Rosse aquesta forma espiral, com va poder dibuixar-la?
Lord Rosse era un fabricant de cerveses ric i un gran apassionat per l'astronomia. Va heretar una finca a Birr, a Irlanda, i hi va construir el telescopi més gran del món de l'època. El monumental telescopi va ser estrenat el 1845.
Tenia un nom d'acord amb les seves proporcions: Leviatan. Segons la Càbala, Leviatan era el governador de les comarques marítimes de Belcebú, era el gran almirall dels inferns. El mirall que recollia la llum dels astres, el més gran mai construït, feia gairebé dos metres de diàmetre.
L'ocular per observar els astres estava situat a la part superior del tub, on s'hi accedia mitjançant una de les plataformes que es movien com el telescopi. Per fer-lo funcionar calien diverses persones. Lord Rosse donava les ordres des de dalt: aleshores els ajudants movien les politges i feien desplaçar l'aparell i les diverses plataformes.
El mèrit de Lord Rosse va més enllà de la descoberta de les galàxies espirals. Les seves observacions van revolucionar la concepció de l'Univers, i van donar lloc a la cosmologia, la branca de l'astronomia que estudia l'estructura i l'evolució del Cosmos.
Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002.
Agrupats per temàtiques, els episodis de Nostra nau descriuen la Terra, la Lluna, el Sol, els planetes, les estrelles, les constel·lacions, les galàxies, etc. amb imatges...
ÀreaCiències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
La invenció del telescopi se sol atribuir a Galileu, però això no és exacte. Galileu va ser dels primers d'aplicar-lo a mirar els astres -i de treure'n un profit que revolucionaria l'astronomia- però no el primer en idear-lo.
El avenços de l'astronomia mesopotàmica, grega i àrab, es van realitzar mirant el cel amb unes eines molt senzilles, sovint de fusta, amb l'única assistència d'uns punts de mira. Aquests dispositius, anomenats pínules, van evolucionar fins permetre mesurar angles i posicions amb certa precisió.
Quan en els punts de mira s'hi van col·locar cristalls d'augment, és a dir, lents, la precisió de les observacions es va multiplicar.
Les lents per corregir els defectes de la visió es coneixien a Itàlia des del segle XIII. Els primers telescopis pròpiament dits que es coneixen van ser construïts, al 1580, per Giambattista della Porta, al poble de Murano, a prop de Venècia, famós per l'artesania del vidre.
Després, un òptic holandès, Sacharias Janssen, va copiar-los i els va difondre venent-los com a joguines o com a aparells amb fins nàutics i militars, ja que permetien descobrir els vaixells pirates abans que no s'apropessin massa.
El sorprenent és que Galileu Galilei, tan inquiet i prolífic en experiments físics i òptics, no s'assabentés de l'existència del telescopi fins una colla d'anys més tard. Un amic seu, en una carta escrita des de París, li va descriure les excel·lències del nou instrument procedent d'Holanda.
Aleshores, Galileu, sense haver-ne vist mai cap, va construir diversos llargavistes: el primer feia 3 augments, el segon en feia 30... Galileu va combinar una lent convergent (positiva) amb una lent divergent (negativa), tal com feien els holandesos, per tal de veure els objectes del dret.
Aquest és un dibuix de la Lluna fet per Galileu, al 1610, després d'observar-la amb el seu llargavistes. Més endavant descobriria els satèl·lits de Júpiter, les fases de Venus... i molts altres objectes celestes.
El sistema òptic emprat per Galileu era lleugerament diferent del dels telescopis actuals. Feia servir dues lents simples amb les quals era impossible que pogués veure els astres amb gaire detall. De fet, els veia borrosos.
Uns cent cinquanta anys després, l'anglès John Dollon va inventar l'objectiu acromàtic, gràcies al qual els telescopis ofereixen imatges de millor qualitat. Amb aquest objectiu, els astres no es veuen amb colors falsos per causa de l'aberració cromàtica ni mostren distorsions.
El telescopi de Galileu era del tipus refractor.
Després, se n'inventaria un altre tipus: el reflector, en el qual per recollir la llum en lloc de lents s'utilitzen miralls. Els grans telescopis actuals són d'aquesta mena, més eficients.
Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002.
Agrupats per temàtiques,...
ÀreaCiències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Educació visual i plàstica
L'astronomia és una ciència fonamentada en les imatges, en les imatges que resulten de mirar amb els ulls, amb els telescopis, amb els satèl·lits, amb les sondes... Un dels reptes és com mirar més lluny; l'altre com enregistrar el resultat de les mirades.
A començaments del segle XIX, els físics cercaven la manera d'enregistrar imatges sobre un suport de vidre o de metall. El francès Louis Jacques Daguerre havia aconseguit certs èxits quan, en ajuntar-se amb Nicèphore Niepce, van inventar una tècnica nova anomenada daguerreotip, que permetia enregistrar imatges sobre plaques recobertes de iodur de plata. Eren les primeres fotografies de la història.
Francesc Aragó, director de l'Observatori de París, va fer la primera comunicació als científics de la descoberta de la fotografia. En una sessió a l'Acadèmia de les Ciències, el 1839, Aragó va presentar el daguerreotip i va mostrar una placa en la qual hi havia la imatge de la Lluna... sense que ningú l'hagués pintat.
De seguida es van realitzar daguerreotips del Sol i de la Lluna, perquè impressionaven les plaques amb temps d'exposició relativament curts. En canvi, no podien fotografiar la feble llum de les estrelles. En aquella època haurien calgut exposicions de moltes hores, moltes més de les que té la nit.
Com que la Terra gira, tots els astres es mouen de l'est cap a l'oest. Per fotografiar-los, cal instal·lar les càmeres sobre uns mecanismes que contrarestin aquest moviment. Són el que s'anomena muntures equatorials, les quals permeten seguir automàticament els astres.
La fotografia de les estrelles va obligar a desenvolupar muntures equatorials cada vegada més precises per obtenir imatges del cel amb temps d'exposició llargs. Paral·lelament, els telescopis es van anar construint cada vegada més grans. A finals del segle XIX, els telescopis eren extraordinàriament feixucs, però força precisos.
Amb aquests telescopis, autèntics monstres de ferro i de llautó, la fotografia astronòmica va avançar molt ràpidament. Més endavant, vindria el color.
Fa uns cent anys es feien fotografies en blanc i negre tan espectaculars com aquestes. Aquí veiem imatges de la M 8, el Cap de Cavall, la M 31, la M 42, els Encaixos...
Fins fa mig segle, els astres no tenien colors; les nebuloses i les galàxies sempre es veien blanques. Fa uns cinquanta anys, el color va ser incorporat a la fotografia astronòmica, i va renovar considerablement l'observació dels astres.
Actualment, les fotografies en color són habituals en astronomia, encara que, en determinats casos, s'aconsegueixen millors resultats en blanc i negre. I la informàtica és la nova eina que permet aconseguir molta més informació.
Al final de tot sempre hi ha uns registres lluminosos, unes imatges. Gràcies a aquesta diversitat d'imatges, ara sabem que l'Univers és molt més profund.
Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès...
ÀreaCiències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia
L'astronomia enriqueix el coneixement humà però no és, actualment, una ciència d'aplicació social com ho és, per exemple, la medicina. Durant mil·lennis, però, l'astronomia va tenir una aplicació ben pràctica i fonamental: la navegació.
Per un vaixell enmig del mar, els únics referents són els astres: de dia, el Sol, i de nit, les estrelles. Com que l'estrella Polar assenyala la posició del nord, semblaria que, una vegada localitzada al cel, els antics navegants no havien de tenir dificultats per orientar-se. Però l'estrella Polar, a l'antiguitat, no existia.
L'estrella Polar assenyala el pol nord, però això és un fet casual del nostre present. Fa mil anys, aquesta estrella no estava a prop del pol, i, per tant, no podia servir d'orientació com ara. I més enrere, fa dos o tres mil anys, no hi havia cap estrella polar destacada.
Sense estrella Polar, de nit calia prendre com a referència diverses estrelles i mesurar, durant hores, els seus angles respecte de la vertical i de l'horitzó. Aleshores, s'imaginava el cercle que traçaven les estrelles en el firmament: el centre d'aquest cercle indicava el nord. El problema era que, des d'un vaixell en moviment, prendre mesures precises era molt difícil.
El sud es pot conèixer mesurant la posició del Sol al migdia, però per això cal un rellotge que indiqui quin és exactament el moment del migdia, i antigament no hi havia rellotges prou precisos per a fer-ho. El sud també es pot saber mesurant l'alçada del Sol sobre l'horitzó: quan el Sol és al punt més alt, es troba en direcció sud. Però per això calen mesures molt acurades de l'angle, difícils de fer sobre un vaixell.
L'orientació respecte al nord, o al sud, era fonamental per determinar el rumb d'una nau. Però, quan els viatges eren llargs, calia, a més, saber la posició geogràfica del vaixell. Això encara era més complicat d'obtenir.
La posició d'un vaixell ve determinada per la latitud, d'una banda, i la longitud, d'altra. Pel que fa a la latitud, es podia determinar mesurant l'alçada sobre l'horitzó i, a continuació, comparar-la amb unes taules que relacionaven, segons l'època de l'any, aquesta alçada amb la latitud.
La longitud, en canvi, era impossible de calcular: no hi havia cap mitjà astronòmic que permetés deduir-la. De fet, el viatge de Colom a Amèrica, i el destí imprevist al qual va arribar, va ser la conseqüència d'equivocar, notòriament, l'estimació de la longitud de les caravel·les.
Per fi, al segle XVIII, l'anglès John Harrison va trobar la solució: un cronòmetre portàtil al qual no afectava el moviment del vaixell. Amb aquest cronòmetre es podia conèixer l'instant del migdia i, al comparar-lo amb la posició del Sol, conèixer la latitud i la longitud, tot a la vegada. El cronòmetre de Harrison va resoldre, definitivament, els problemes dels navegants.
Avui dia, els vaixells i els avions naveguen amb una precisió de metres amb un sistema anomenat GPS.
El GPS funciona gràcies als satèl·lits que ronden la Terra,...
Bloc
Ginys
Novetats
Catàleg
IQUA
E-correu