Inici » Resultats de cerca

Resultats de cerca

RSS

Ordenació segons criteri de cerca i data de producció

Total 50 resultats
per pantalla
Pantalla de 5
Origen dels mamífers
Vídeo

Ciències naturals Origen dels mamífers

  • Data 2008
  • Idioma Català
  • Nivell Educació Primària Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Coneixement del medi: natural

L'origen dels mamífers es remunta a finals del període Triàsic, ara fa més de dos-cents milions d'anys. "El medi ambient" explica, en aquest capítol, com han evolucionat fins ara. Els mamífers van evolucionar a partir dels sinàpsids primitius, un grup d'animals de quatre potes que havien estat molt abundants, però l'expansió dels dinosaures en va fer recular la població. La competència directa dels dinosaures devia fer espavilar els pocs sinàpsids que havien sobreviscut, que van buscar sistemes per explotar unes altres condicions. En aquells moments ser petit i nocturn era tot un avantatge, però comportava problemes per escalfar el cos. Així van néixer els pèls, originats a partir de plecs cutanis, i, més tard, l'homeotèrmia, és a dir, la capacitat per mantenir constant la temperatura del cos. Quan els dinosaures van desaparèixer, aquells petits vertebrats ja estaven preparats per a l'expansió. Havia arribat l'hora dels mamífers. A poc a poc, els mamífers van ocupar l'espai lliure i es van estendre per tot el món. L'adaptació a les noves condicions va diversificar el grup fins a límits insospitats, però tots han conservat sempre les seves tres característiques més genuïnes: tenen pèl, encara que sigui només durant l'estat embrionari, tenen pits i tenen tres ossos a l'orella mitjana. Un altra característica pròpia dels mamífers és el sistema de reproducció. Els mamífers més primitius, com els equidnes i els ornitorincs, encara ponen ous. Però la immensa majoria són vivípars, és a dir, els embrions es desenvolupen dins el cos de la femella i neixen en un estat de creixement que pot ser més o menys avançat. En els mamífers marsupials, els més primitius d'aquest grup, les cries, després de néixer, encara han de passar una temporada dins una bossa externa de la mare, anomenada marsupi. En els mamífers més moderns o placentats, que són la major part, els petits surten directament a l'exterior després de formar-se durant una temporada dins el ventre de la femella, alimentats per la via directa del cordó umbilical. Actualment només hi ha unes 5.000 espècies de mamífers, no res comparat, per exemple, amb les 150.000 espècies de papallones o 400.000 espècies d'escarabats. Però els mamífers s'arrosseguen, corren, salten, neden i volen, i es consideren els éssers vius més evolucionats.

L'estat dels  mamífers
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals L'estat dels mamífers

  • Data 2008
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la terra i del medi ambient, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

"El medi ambient" fa un repàs de l'estat dels mamífers al món i a Catalunya, i parla, en concret, dels que estan en perill d'extinció. A Àfrica, els elefants no són un simple reclam turístic. Tenen un paper importantíssim en els ecosistemes, ja que transformen els hàbitats i faciliten l'accés al menjar a altres espècies, amb les seves petjades fan aflorar aigua i airegen el terra, i amb els seus excrements dispersen llavors i fertilitzen el sòl. Molts altres animals i plantes es beneficien d'aquest comportament. Per això, la delicada situació de moltes espècies de mamífers, revelada per un estudi promogut per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, és preocupant, no tan sols pel valor de cada animal en si mateix, sinó per l'efecte que pot tenir en el conjunt dels ecosistemes. En conjunt, la quarta part dels mamífers dels quals es tenen prou dades es troba en perill d'extinció, i la població de la meitat de les espècies està disminuint. Per regions, el sud-est asiàtic és un dels llocs on els mamífers terrestres corren més risc. La desforestació afecta molts primats, com els orangutans. Hi ha cent vuitanta-vuit espècies en la categoria "en perill crític". Entre aquestes hi ha el linx ibèric, que es troba en declivi, entre altres causes, per la davallada d'un altre mamífer, el conill europeu, que és la seva principal presa. És una mostra de com els problemes d'una espècie acaben afectant-ne una altra. A Catalunya hi viuen vora un centenar d'espècies de mamífers. Aquí, les amenaces a certes espècies estan sovint relacionades amb l'alteració dels seus hàbitats. Però els mamífers ens envien missatges positius i negatius. Amb els diagnòstics hi ha plans de recuperació. El visó europeu pateix per la pèrdua d'hàbitats i la contaminació, però també ha de fer front a la invasió del visó americà. La captura de l'espècie exòtica i la cria en captivitat de l'autòctona poden oferir bons resultats. Per ordres, destaquen els quiròpters. A Catalunya hi viuen vint-i-sis espècies de ratpenats, totes protegides. I el risc també persegueix l'almesquera, un mamífer diminut que viu a les petites rieres de muntanya que està en perill per la contaminació de les aigües i la pèrdua de vegetació de ribera.

El pèl dels mamífers
Vídeo

Ciències naturals El pèl dels mamífers

  • Data 2008
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Biologia

L'espai "El medi ambient" parla del pèl que cobreix la pell de la major part dels mamífers, la característica més visible d'aquest grup d'animals. L'origen del pèl és exclusivament epidèrmic, com les plomes dels ocells o les escates dels rèptils. Però els pèls són exclusius dels mamífers. No hi cap altre grup d'animals amb pèls i, a més, tots els mamífers en tenen, mal que sigui només durant les primeres etapes de la seva vida. El registre fòssil no sol conservar els pèls dels animals, i per això ningú no ha datat l'origen exacte del pèl. Però és probable que els primers mamífers ja en tinguessin, i més tenint en compte que es tractava d'animals menuts que havien de mantenir estable la temperatura del cos. De fet, l'aïllament tèrmic és la més visible i la més universal de les funcions del pelatge dels mamífers moderns. Com sol passar sempre, però, no tots els pèls són iguals. Els que formen la llana o borra són prims i flexibles, i s'enganxen entre ells. Cobreixen la part més propera de la pell i són un aïllant tèrmic, excel·lent per a les espècies que viuen en climes freds. Als climes temperats, com el nostre, moltes espècies es desprenen d'aquest pèls a l'estiu i el tornen a posar a l'hivern. Però a la natura no es perd res. La llana d'animals salvatges i domèstics és un material excel·lent per al folre dels nius dels ocells. Els pèls més visibles, llargs i gruixuts, sobresurten per sobre de la borra, i, a més d'aïllant, tenen una funció protectora de la pell. En alguns mamífers són molt forts i en casos extrems han evolucionat fins a formes de protecció tan eficients com les punxes de l'eriçó o les escates del pangolí. Posats a la cua serveixen per espantar mosques, a les pestanyes protegeixen els ulls de la pols i a sobre el cap i el coll poden ser fins i tot decoratius. Una altra història són els pèls tàctils, llargs i gairebé rígids, implantats a la hipodermis i amb capacitat per transmetre sensacions de contacte. S'anomenen vibrisses i són imprescindibles per moure's en la foscor. Per això els tenen molts animals nocturns, normalment al voltant de la boca i el nas. Els tenen els ratolins per moure's enmig de mates i també els gats mesquers per desplaçar-se sense fer soroll i poder caçar els ratolins. Els pèls tàctils fan tant servei que predadors i preses els han adoptat i uns i altres lluiten per la subsistència amb el mateix invent.

Els ratpenats, un èxit evolutiu
Vídeo

Ciències naturals Els ratpenats, un èxit evolutiu

  • Data 2009
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Biologia

Els ratpenats són els únics mamífers que volen. L'espai "El medi ambient" analitza amb detall les característiques d'aquests animals, dels quals n'hi ha més d'un miler d'espècies conegudes. Els fòssils de ratpenat més antics que es coneixen mostren uns animals molt semblants als ratpenats actuals. Per tant, ens expliquen molt poca cosa sobre com van evolucionar aquestes bestioles fins a convertir-se en mamífers voladors. De totes maneres sembla que tot indica que els ratpenats provenen d'antics mamífers insectívors de costums arborícoles que, a poc a poc, van desenvolupar la capacitat de volar. En tot cas, els ratpenats són els únics mamífers que volen, i el seu èxit evolutiu ha estat tan gran que actualment hi ha més d'un miler d'espècies conegudes, és a dir, un de cada quatre mamífers és un ratpenat. Això sí: tots segueixen el mateix patró. Els dits de les mans són molt llargs i prims, i estan soldats entre ells per un tel de pell prima i flexible. Ben bé com les barnilles d'un paraigua, els dits poden ajuntar-se i plegar la pell a sobre el cos o obrir-se al màxim i convertir les mans en autèntiques ales que els permeten volar perfectament i, en les espècies més grans, fins i tot planar. L'ordre dels ratpenats està dividit en dues grans famílies. Els megaquiròpters, o guineus voladores, són ratpenats de talla gran que viuen només en regions tropicals i equatorials. N'hi ha que són grossos com conills i fan més d'un metre d'envergadura. Viuen en colònies dalt dels arbres, tenen ulls grossos, el cos ben pelut, una dentició evolucionada i hàbits frugívors -mengen fruits-. Amb tots aquests caràcters, tan diferents dels altres ratpenats, no és estrany que la ciència s'hagi arribat a plantejar l'origen dels macroquiròpters a partir d'uns altres ancestres més relacionats amb els primats primitius que no pas amb els mamífers insectívors. En tot cas, la major part dels ratpenats, entre els quals es compten totes les espècies europees, són molt més menuts, bàsicament insectívors, i pertanyen al subordre dels microquiròpters. L'espècie més gran d'Europa és el nòctul gegant, un ratpenat migrador que amb les ales obertes passa de mig metre d'envergadura. Viu a Centreeuropa i a Andalusia, i recentment ha aparegut també a Catalunya en el marc d'un estudi sobre ratpenats de bosc que porta a terme el Centre Tecnològic Forestal amb finançament del Departament de Medi Ambient i Habitatge i col·laboració del Museu de Granollers. Els tres exemplars trobats fins ara han estat localitzats en una fageda al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, i els responsables de l'estudi creuen que són només una mostra d'una població probablement molt més gran.

Estratègies de cria dels mamífers
Vídeo

Ciències naturals Estratègies de cria dels mamífers

  • Data 2009
  • Idioma Català
  • Nivell Educació Primària Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Coneixement del medi: natural

"El medi ambient" repassa, cas per cas, com els mamífers engendren i crien els seus fills. N'hi ha que ponen ous, n'hi ha que els tenen a la panxa durant un temps determinat i n'hi ha que els tenen en una bossa. A l'hora de sortir del niu de la mare, també hi ha molts comportaments diferents. Només els mamífers menys evolucionats, com els equidnes i els ornitorincs, encara ponen ous. En general, les femelles dels mamífers engendren els fills a dins del ventre i, durant tota la gestació, els alimenten per la via directa del cordó umbilical. Els marsupials són un pas intermedi: les cries neixen diminutes, però després acaben de créixer a dins la bossa marsupial de la mare, que, quan es fan grans, els serveix també de refugi. La durada de la gestació és molt variable, en funció de la mida de l'animal i de l'estratègia de reproducció. Els conills, com les rates i els ratolins, neixen sense pèl i amb els ulls tancats, i s'assemblen més a un fetus que a un adult. La mare ha de tenir una cura especial d'aquests nadons que semblen prematurs, i per això els protegeix a dins d'un niu ben acollidor, fet amb pèls arrencats del seu propi cos. És una estratègia que permet tenir moltes cries alhora, ja que neixen molt petites, i que l'utilitzen sobretot els mamífers petits que tenen moltes baixes perquè són presa habitual de molts depredadors. Són animals nidòfils, que es queden necessàriament uns quans dies al lloc on han nascut. Els mamífers més grans solen tenir una altra estratègia. Amb menys enemics naturals, no cal tenir tantes cries. Un fill únic, o una bessonada ocupen menys espai a la panxa, i es poden permetre néixer més tard i, per tant, més desenvolupats. Les llebres han evolucionat per aquest camí. Els petits són una còpia en miniatura dels adults, i poden caminar des del primer dia. L'estratègia defensiva és passar desapercebut i ser ben espavilat. Els cabirols, i en general tots els ungulats, els primats i els cetacis també pertanyen a aquest grup. Són animals nidífugs, que fugen tan aviat com neixen del lloc del part. La norma general, però, té moltes excepcions. I una en som nosaltres. Els homes som intel·ligents, i això es paga amb un cap molt gros. Tant, que els petits han de néixer molt d'hora, quan el cap fa la mida justa per poder passar per la pelvis de la mare. Després, esclar, la feinada és per a la mare, que ha d'agambar un fill molt poc espavilat.

El manual dels mamífers del món
Vídeo

Ciències naturals El manual dels mamífers del món

  • Data 2008
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Biologia

"El medi ambient" parla de la futura publicació d'una obra que recollirà les més de cinc mil espècies de mamífers que es coneixen. Els mamífers són una classe de vertebrats molt diversa. N'hi ha de carnívors i n'hi ha d'herbívors. De diminuts i de molt grossos. La majoria són terrestres, però també hi ha mamífers marins. I, fins i tot, mamífers voladors. Les més de cinc mil espècies que se'n coneixen estaran reunides en un "handbook" dels mamífers del món, que publicarà Lynx Edicions a partir de la primavera del 2009. De la mateixa manera que el manual dels ocells del món, publicat també per Lynx, aquesta altra obra estarà en anglès i serà la referència mundial sobre aquests animals. Constarà de vuit volums i està dirigida per dos nord-americans que es troben entre els millors especialistes mundials en la matèria. Es preveu que, quan s'acabi, hi hauran pres part més d'un centenar de col·laboradors de tot el món. A més de fotografies, hi haurà dibuixos de cada una de les espècies fets per Toni Llobet. A diferència de les fotos, el dibuix permet posar en les mateixes condicions, posició i escala les diverses espècies. També es pot obtenir una imatge patró que en representi algunes que tenen una gran diversitat, com les genetes. L'obra contindrà dibuixos d'espècies habituals per a nosaltres, d'altres de remotes però que gairebé tothom ha vist alguna vegada i espècies que Llobet ha pogut conèixer només a través de pells conservades en museus d'història natural. Entre les més rares, l'anomenada, en traducció literal de l'anglès, toixó pudent, una barreja de toixó i porquet que només viu a les illes de Java i Sumatra.

Les banyes dels mamífers
Vídeo

Ciències naturals Les banyes dels mamífers

  • Data 2008
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Biologia

"El medi ambient" analitza les banyes de diferents mamífers i en destaca les diferències. Les banyes són formacions òssies derivades de l'os frontal pròpies dels mamífers artiodàctils, és a dir, aquells que tenen un nombre parell de peülles a cada peu. Apareixen sobretot en els mascles i tenen dues funcions principals: la defensa davant dels depredadors i la lluita pel territori i el sexe entre els exemplars de la mateixa espècie. Ara bé, tot i que el seu aspecte i la seva funció és semblant, no totes les banyes són iguals. La gran família dels bòvids, que inclou les cabres, les vaques, les gaseles i els isards, està estesa per tot el món i aplega un centenar llarg d'espècies que tenen banyes còrnies amb una ànima òssia que, en realitat, és una protuberància de l'os frontal. Les banyes d'aquest grup d'espècies no tenen ramificacions, són persistents i no tornen a créixer en cas d'accident. En molts casos, les femelles també tenen banyes, rèpliques en petit de les banyes dels mascles. Les banyes dels cèrvids apareixen gairebé només en els mascles i són tot un altre món. També deriven de l'os frontal, però són totalment òssies, sense cap mena d'estoig corni, i sempre més o menys ramificades, amb la particularitat que són caduques. Una vegada passada l'època de zel, les banyes són una nosa, la seva base es dissol i, d'un dia per l'altre, cauen com les fulles a la tardor. Poc després, del mateix monyó surten amb força unes banyes noves recobertes d'una pell de vellut. Les banyes novelles estan molt irrigades i creixen de pressa, fins que arriben a una mida que varia en funció de l'edat de l'animal i la seva alimentació. Una vegada han crescut prou, la sang recula, la banya s'ossifica i el vellut que la cobria cau com l'escorça d'un arbre mort. Durant un parell de dies, els mascles tenen feina a fregar-se les banyes amb els arbres per deixar-les ben netes i polides. La poca sang que queda s'eixuga de seguida i les banyes reprenen el seu aspecte més conegut. Hi ha altres mamífers amb banyes, però són només unes quantes excepcions. Les banyes de les girafes, per exemple, són protuberàncies òssies recobertes de pell, sense cap beina còrnia. I la natura ha inventat encara una altra solució: les banyes dels rinoceronts són en realitat construccions a partir de pèls compactats.

Origen i evolució dels cetacis
Vídeo

Ciències naturals Origen i evolució dels cetacis

  • Data 2009
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la terra i del medi ambient, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Biologia

"El medi ambient" parla dels cetacis, uns mamífers d'origen terrestre, completament adaptats a la vida aquàtica, que van aparèixer al període eocè, ara fa uns cinquanta milions d'anys. Els grans dinosaures s'havien extingit feia relativament poc i havien deixat un nínxol ecològic buit. En aquestes condicions, alguns d'aquells mamífers primigenis van començar a ocupar el lloc que havien deixat els plesiosaures i altres parents, i es van adaptar a viure en remull. Els exemplars més ben dotats per viure a l'aigua eren els que tenien menys competència i, per tant, més possibilitats de sobreviure i deixar descendència. I, així, a poc a poc, a través de moltes generacions, l'evolució va anar modelant el cos dels cetacis. Va desaparèixer el pèl, el cos va agafar forma hidrodinàmica, les extremitats anteriors es van transformar en aletes, les posteriors van desaparèixer gairebé del tot i els conductes respiratoris es van desplaçar a sobre el cap fins a convertir-se en espiracles situats al punt més alt del cos. Els primitius cetacis de l'ordre dels arqueocets que van viure a l'eocè ja tenien totes aquestes adaptacions, a més de dents diferenciades, amb incisius, queixals i canins. Seria molt fàcil dir que els cetacis actuals són els descendents d'aquells cetacis primigenis de cos allargat i cap petit. Però no hi ha fòssils que ho demostrin i, d'altra banda, és ben possible que la semblança entre uns i altres sigui un cas més de convergència evolutiva. És a dir, que diversos grups de mamífers primitius s'hagin adaptat a la vida aquàtica de manera independent i les condicions del nou ambient els hagin portat a tenir una apariència externa molt semblant. Actualment existeixen unes vuitanta espècies de cetacis. La majoria pertanyen a l'ordre dels odontocets, és a dir, són cetacis amb dents, que fan servir per subjectar preses de mida grossa: peixos, calamars, foques i fins i tot ocells. Els dofins, els caps d'olla, les orques i els catxalots pertanyen a aquest grup majoritari. Les balenes autèntiques, de l'ordre dels misticets, no tenen dents, i al seu lloc hi ha una munió de làmines còrnies d'origen dèrmic que pengen de la mandíbula superior i que actuen com un colador. Deixen entrar l'aigua carregada de petits crustacis i peixos, i després l'expulsen retenint el menjar a l'interior de la boca. Però els fetus d'algunes espècies de balenes encara guarden restes de dents, i això demostra que els seus ancestres devien ser cetacis dentats. Els misticets, des d'aquest punt de vista, són els cetacis més evolucionats.

La termoregulació: estalvi energètic natural
Vídeo

Ciències naturals La termoregulació: estalvi energètic natural

  • Data 2010
  • Idioma Català
  • Nivell Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Mantenir el cos a una temperatura constant, com fem tots els mamífers i també fan els ocells, té molts avantatges, però també representa una despesa energètica molt gran. Per tal de reduir la despesa energètica hi ha solucions, com un pelatge hivernal ben espès i aïllant, que redueixi al màxim les pèrdues de temperatura corporal. També surt a compte hivernar, és a dir, parar gairebé del tot l'activitat del cos quan la despesa energètica per mantenir-lo actiu és massa gran. Una altra estratègia és ser més gros. Un cos gros té menys superfície en relació amb el seu volum, i, per tant, pot mantenir la temperatura constant amb menys esforç. Per aquesta raó, els mamífers nòrdics sempre són més grans que els seus parents que viuen en terres calentes del sud. Ara bé, hi ha encara una altra estratègia, que, de fet, és la primigènia: mantenir el cos a una temperatura variable en funció de l'ambient. Així viuen els peixos, els amfibis i els rèptils, i pel que sembla, no els va malament del tot. A dins de l'aigua, els canvis de temperatura són sempre suaus, però a terra és molt diferent. No són animals de sang freda, com tantes vegades ens han dit, sinó de temperatura variable en funció de l'ambient. Ells saben millor que ningú com aprofitar les hores de sol per escalfar el cos. I després, això sí, han de buscar l'ombra: un rèptil es pot morir tant de massa fred com de massa calor. El resultat, però, és que el cos manté la temperatura a base de petits desplaçaments estratègics: prendre el sol no porta feina i escalfa el cos, i estar amagat a l'ombra per refrescar-se tampoc no representa un gran esforç. Res a veure, per exemple, amb els homes, que gastem molta energia per mantenir el cos calent i quan fa calor hem de suar per refrigerar-nos, perdent líquid que després haurem de recuperar. Els rèptils, en aquest cas, són energèticament més eficients, mengen menys i es mouen menys i, per tant, el seu cos no treballa tant i no té tant desgast. Amb aquest sistema, és clar, no és gens estrany que les tortugues visquin més de cent anys.

Fuerteventura, reserva de la biosfera
Vídeo

Ciències naturals Fuerteventura, reserva de la biosfera

  • Data 2010
  • Idioma Català
  • Nivell Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

"El medi ambient" visita Fuerteventura, la més antiga, la més salvatge i la més verge de les illes Canàries. Tot això ha estat clau per a la recent declaració d'aquest territori com a reserva de la biosfera. Amb 20 milions d'anys d'història, la natura ha tingut temps per tot, i Fuerteventura n'ha vistes de tots colors. El que en temps històrics havien estat boscos espessos ara són pedregars i argelagues, i la flora autòctona encara continua reculant per donar vida a les espècies introduïdes per l'home. Betancuria, en altres temps segona capital de les Canàries, s'ha convertit en un poblet que respira tranquil, lluny de les concentracions turístiques. Per aquests verals, hi conviuen endemismes com les "tabaibas" i plantes americanes com les figueres de moro i les atzavares. A Fuerteventura no hi ha mamífers terrestres autòctons. Curiosament, però, l'illa està plena d'uns mamífers petits i entremaliats: els esquirols africans. En aquest cas, la història de la introducció està ben documentada. Tot va començar només amb una parella d'esquirols que algú va comprar a Ifni, antic territori espanyol al Marroc. Per alguna raó, aquests esquirols portats a Fuerteventura com a mascota van acabar sent alliberats i van començar a tenir descendència, fins al punt que, avui dia, a Fuerteventura ja hi ha molts més esquirols que no pas persones. La població actual volta els 300.000 exemplars i representa un problema directe per a la flora i la fauna autòctones. Al mateix temps, els esquirols són també un atractiu per al turisme, s'han acostumat a la gent i s'hi acosten, fins al punt d'agafar el menjar de les mans. No són pas els únics: els corbs i els botxins autòctons també han trobat la manera d'aconseguir menjar fàcil acostant-se als visitants. La perla d'aquest paisatge és, sens dubte, Isla de Lobos, un illot de 6 quilòmetres quadrats, que emergeix al nord-est de l'illa, i que deu el nom a l'antiga presència de foques mediterrànies que vivien en aquestes platges. De fet, la colònia més gran de vells marins, a les costes de Mauritània, no és gaire lluny d'aquí. I els especialistes consideren que Isla de Lobos seria una primera estació perfecta per al retorn del vell marí a l'illa més antiga, més salvatge i més verge de les Canàries.

Total 50 resultats
per pantalla
Pantalla de 5

Àrea professorat

Programació educativa