ÀreaEducació artística: visual i plàstica, Tutoria, Llengua catalana i literatura
Amb llapis de colors, el programa "Una mà de contes" dibuixa la història d'en "Martenès, el monstre de la por", un conte creat pels alumnes de les escoles Menéndez Pidal i Puig i Gairalt.
Hi havia una vegada un monstre que es deia Martenès, que es deia així perquè era del planeta Mart. Durant el dia, era un monstre bo, però a la nit es tornava molt dolent.
Va venir a la Terra per espantar els nens i les nenes que no volien anar a dormir. S'amagava als armaris i feia grinyolar les fustes per fer por.
Una nit, quan el Martenès anava pel carrer, es va trobar un nen. En Martenès li va demanar què feia a aquelles hores tot sol al carrer. El nen li va explicar que era al carrer perquè no tenia casa ni família. Llavors el monstre va demanar al nen si el volia acompanyar a espantar els nens i nenes que no volien anar a dormir.
En Martenès es va amagar a l'armari d'una nena que encara no s'havia adormit. La nena es va posar a plorar, va cridar els seus pares i els va dir que hi havia un monstre a l'armari. Quan els pares van obrir l'armari, van trobar-hi el nen, que els va explicar que no tenia on anar. El Martenès, sol a l'armari, va decidir marxar cap a casa.
La nena i els seus pares van decidir convidar el nen a viure amb ells, perquè mai més hagués d'estar sol.
ÀreaEducació artística: visual i plàstica, Descoberta de l'entorn, Educació per al desenvolupament personal i la ciutadania , Tutoria, Llengua catalana i literatura
"La dona bonica i el gos lila que va arribar en un coet" explica la història d'uns llapis que s'escapaven dels estoigs i d'uns llibres que fugien de les biblioteques. "Una mà de contes" posa imatges a aquest original relat.
Era un matí molt clar, amb l'herba més verda que mai, i una dona molt bonica va sortir a passejar. Just al costat de la dona bonica, hi va aterrar un coet. De dins del coet, en va sortir un gos de color lila, que sabia parlar.
El gos lila li va demanar a la dona bonica que l'acompanyés al seu planeta i ella hi va accedir.
Des de la finestra del coet, la dona bonica podia veure la Terra, Venus, Saturn, Júpiter... Quan estaven a punt d'arribar, el gos lila li va mostrar el seu planeta. La dona bonica va poder veure com s'escapaven els llapis dels estoigs i com els llibres fugien de les biblioteques.
El gos lila va aparcar el coet al costat d'una discoteca i la dona bonica va començar a investigar què passava i per què els llapis no volien estar a dins dels estoigs. En sortir de la discoteca, la dona bonica es va trobar amb un llibre i va preguntar-li per què no era a la biblioteca. El llibre li va contestar que s'estimava més viure les seves pròpies aventures.
Finalment, la dona bonica va entrar en un gimnàs, on es va trobar una goma d'esborrar. La goma va dir que estava tipa d'estar a l'estoig.
La dona bonica va anar a veure al llapis i li va dir que ballés sense parar. El llapis va ballar tant i va dibuixar tants gargots, que la pista va quedar completament negra. Després, la dona bonica va cridar la goma d'esborrar i li va demanar si volia dibuixar un nen llegint. La goma es va posar a dibuixar sobre la pista de ball.
La dona bonica va penjar el dibuix a totes les biblioteques del planeta i, de sobte, a tothom li van venir ganes de llegir. Els llibres van tornar al seu lloc, i els llapis i les gomes, als estoigs.
ÀreaEducació artística: visual i plàstica, Descoberta de l'entorn, Tutoria, Intercomunicació i llenguatges, Llengua catalana i literatura
"El marcianet perdut" arriba a un planeta on mai no es fa de nit. Així comença aquesta història, que presenta el programa "Una mà de contes".
Hi havia una vegada un marcià que es va perdre a l'espai. Estava tan marejat de fer voltes, que l'únic que volia era trobar una planeta per poder descansar.
Finalment, en va trobar un, i va aparcar el seu coet al vessant d'una muntanya molt alta i a la vora d'una caseta, on vivia un senyor amb una gosseta.
En baixar de la nau, el marcià li va demanar al senyor si podia quedar-se a a casa seva uns quants dies. El senyor li va dir que sí, que s'hi podia quedar tot el temps que volgués.
El marcianet volia buscar el seu planeta quan arribés la nit, però el senyor va informar-li que, allà, sempre era de dia. Aleshores, el marcià es va queixar que no es podia orientar, ja que no podia veure les estrelles.
El senyor va explicar-li al marcianet que hi havia hagut un temps en què sí que hi havia dia i nit. Però, sense saber ben bé com, en aquell planeta, la gent va començar a treballar més, i més i més. Quan més treballaven, menys hores de nit hi havia, fins que es van quedar sense nit i sempre era de dia.
El marcià va començar a xiular i va ensenyar al senyor com fer-ho. El senyor també va començar a xiular i tots dos es van sentir feliços i contents.
Després, van pujar a la caseta de dalt de la muntanya i van xiular sense parar. Els habitants del planeta també van començar a xiular. Aleshores, la gent va deixar de córrer i es va tranquil·litzar. A poc a poc, el va començar a enfosquir-se i va sortir la Lluna. Els estels van aparèixer al firmament i el marcià va poder localitzar la constel·lació d'estrelles on hi havia el seu planeta.
L'endemà, el marcià va marxar d'aquell planeta. I ara, cada dia, el senyor surt amb la seva gosseta per xiular una estoneta i veure com es fa de nit.
ÀreaEducació física, Educació artística: visual i plàstica, Tutoria, Llengua catalana i literatura
Els dibuixos amb llapis de colors il·lustren "El somni de la Salomé". La protagonista d'aquesta història del programa "Una mà de contes" és una nena que somia ser futbolista professional.
Hi havia una vegada una nena que es deia Salomé, que es va quedar òrfena als 10 anys. La Salomé vivia amb la seva àvia, que l'estimava moltíssim. Totes dues eren molt pobres i per això vivien en una casa vella i abandonada, plena de fantasmes.
A la Salomé, li agradava molt jugar a futbol i sempre anava amb la pilota amunt i avall. Somiava convertir-se en una futbolista professional.
Una tarda, mentre la Salomés jugava al parc, va aparèixer un marcià molt curiós. Tenia el cap com una pilota; les orelles, com uns guants de porter; i un cos, que era una molla.
El marcià es deia Víctor i era entrenador de futbol. Va convidar la Salomé a un campionat, però la Salomé li va dir que havia de demanar permís a la seva àvia.
L'àvia hi va estar d'acord, així que la Salomé va viatjar amb la nau espacial cap al planeta d'en Víctor.
Al planeta, la final del campionat de futbol estava a punt de començar. Suspès a l'espai, hi havia un gran estadi de futbol ple a vessar. L'entrenador va presentar la Salomé a la resta de l'equip. Tota les seves companyes eren jugadores del planeta Terra, que havien estat convidades pels marcians.
La Salomé va jugar un partit espectacular i va fer guanyar el seu equip. L'entrenador va demanar a la Salomé si volia quedar-se al planeta per jugar la resta de a Lliga. La Salomé li va contestar que si podia continuar estudiant i podia portar la seva àvia, podia comptar amb ella. El marcià va dir que no hi havia cap problema.
La nena va tornar a la Terra a buscar la seva àvia, però, quan hi va arribar, va trobar-la morta i envoltada de fantasmes. La Salomé no podia deixar de plorar, ara no tenia amb qui compartir la seva alegria i ja no volia anar a l'altre planeta a jugar.
Llavors, se li va acostar un fantasma petit que li va dir que l'àvia li havia deixat un missatge. L'àvia deia que se n'anava contenta i feliç, perquè, finalment, la Salomé havia aconseguit el seu somni. Per això, el fantasma va intenar convèncer la Salomé perquè tornés amb el marcià.
La Salomé va fer cas al fantasma i va tornar amb les seves companyes que l'estaven esperant. Aquell any, el seu equip va guanyar el campionat de Lliga per primera vegada a la història.
ÀreaEducació artística: visual i plàstica, Descoberta d'un mateix i descoberta dels altres, Tutoria, Intercomunicació i llenguatges, Llengua catalana i literatura
"Una mà de contes" dibuixa amb llapis de colors les aventures d'"El nen invisible i la nena voladora".
Hi havia una vegada un nen que sempre somiava ser invisible per fer bromes als seus amics. Un dia, mentre jugava al parc, va aparèixer una goma d'esborrar gegant i va esborrar completament el nen, com si fos un dibuix.El nen es va posar molt content perquè era invisible i perquè el seu desig s'havia fet realitat.
L'endemà, quan el nen va arribar a l'escola i va entrar a classe sense que ningú el veiés, disposat a fer les bromes més increïbles, va adonar-se que la mestra estava passant llista i que si no el veia el posaria un falta. Però, just en aquell moment, la goma d'esborrar va aparèixer de nou i va esborrar la invisibilitat del nen.
Un dia, al parc, el nen va veure una nena que volava amb una capa vermella. De seguida va pensar que una nena voladora i un nen invisible podrien fer moltes bromes a la gent.
El nen va cridar la nena voladora, però la nena no es va aturar perquè tenia molta pressa. Li va demanar que l'acompanyés perquè uns marcians estaven atacant uns avis.
La nena va actuar amb rapidesa i va fer caure en un parany els extraterrestres. Llavors, els marcians van intentar fugir, però el nen invisible els va barrar el pas. La nena els va preguntar per què molestaven els avis i un d'ells va explicar que en veure els avis amb els bastons s'havien espantat. Aleshores, els nens van explicar als marcians que els bastons no eren armes.
Després d'aclarir-ho tot, els avis van convidar els marcians i els nens a jugar una partida de cartes.
ÀreaEducació artística: visual i plàstica, Descoberta d'un mateix i descoberta dels altres, Tutoria, Llengua catalana i literatura
"Una ma de contes" il·lustra amb dibuixos la història de "La nena maca i el marcià que parlava amb les sirenes".
Hi havia una vegada una nena que es deia Sara. A la Sara, els seus pares li compraven tot el que volia. Tenia de tot.
Un dia, de tant i tant gastar, la Sara i els seus pares es van tornar pobres. Ja no tenien diners ni per menjar i van haver d'anar a viure a una barraca, fora de la vila. La pobre Sara plorava i els seus amics rics es reien d'ella.
De vegades, la Sara anava a la platja a passejar i a fer castells de sorra. Un dia, de sobte, va veure un marcià de color verd, amb quatre ulls, quatre nassos, quatre cames, tres braços i una samarreta del Barça. En veure la Sara tan trista, el marcià li va preguntar què li passava. La Sara li va explicar que era pobre i que no tenia diners ni per menjar.
El marcià va dir a la Sara que es quedés amb ell a jugar, que estava esperant unes sirenes. Les sirenes van arribar-hi simpàtiques i rialleres i, després de jugar una estona, van donar tres sardines a la Sara perquè ella i els seus pares poguessin menjar.
L'endemà, la Sara va tornar a la platja i va tornar a jugar amb el marcià i les sirenes. Al final, les sirenes van donar a la Sara tres sardines més.
Al dia següent, la Sara va anar a la platja amb els seus pares i es van trobar amb les tres sirenes i el marcià, que ja marxava cap al seu planeta. Després de donar les gràcies a les sirenes i al marcià, la Sara i la seva família se'n van anar.
Continuaven sent pobres, però ara, gràcies a la Sara, tenien nous amics. I amb l'ajuda de les sirenes, van poder arreglar la casa.
ÀreaEducació artística: visual i plàstica, Descoberta d'un mateix i descoberta dels altres, Descoberta de l'entorn, Tutoria, Intercomunicació i llenguatges, Llengua catalana i literatura, Coneixement del medi: social i cultural
"Una mà de contes" presenta la història "Cantar com els àngels", un conte basat en l'obra "Mare de Déu dels Àngels i sants", pintada cap a l'any 1385 per Pere Serra i exposada al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).
Un nen va preguntar a la seva mare si podia quedar-se un ocellet que havia caigut del niu. La mare li va respondre que els ocells estaven fets per volar i per cantar com els àngels.
El nen va dir que l'ocell estava malaltó i no cantava, per això va demanar quedar-se'l per veure si cantava. La mare va acceptar, però amb la condició que, quan l'ocell es curés, el nen el deixés volar.
Passaven els dies i l'ocell continuava sense cantar. La mare va pensar que potser si els músics tocaven, l'ocell s'animaria i cantaria. Així que el nen va demanar als seus amics que toquessin els seus instruments: l'arpa, el saltiri, la guitarra, l'orgue, el llaüt i la flauta.
En sentir la música, l'ocellet va fer una refilada fina: "piu, piu". I com si s'hagués despertat d'un llarg somni, va continuar amb un piu més fort, i un altre i un altre, com si s'aclarís la gola, fins que va començar a cantar amb un to tan bell, tan intens, que la gent s'aturava sota la finestra per sentir-lo.
Aleshores, la mare va dir al nen que ara que l'ocell ja estava curat, i que havia recuperat el cant, el nen havia de complir la seva promesa i deixar que continués volant.
I el nen va acariciar l'ocell per última vegada i el va deixar volar. Però, abans d'anar-se'n, l'ocell, com a signe d'agraïment, va brodar amb el bec la seva silueta al vestit de la mare.
I cada vegada que la mare es posa el vestit, tothom queda fascinat en veure'l, i és que està brodat amb or i plata. Però el més bonic és que, gràcies al vestit, la mare i el fill recorden amb goig la visita lluminosa del preciós ocellet que cantava com els àngels.
ÀreaEducació artística: visual i plàstica, Descoberta d'un mateix i descoberta dels altres, Descoberta de l'entorn, Tutoria, Intercomunicació i llenguatges, Llengua catalana i literatura, Coneixement del medi: social i cultural
Cap a l'any 1884, Ramon Martí Alsina va pintar el quadre "La migdiada", exposat al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). "Una mà de contes" s'ha inspirat en aquesta obra per relatar "La migdiada del pare".
Cada dia, després de dinar, el pare té el costum de fer la migdiada. Quan dorm, ho fa tan profundament, que no s'assabenta de res.
El pare dorm a la butaca i, quan es desperta, diu que només ha fet una becaineta.
ÀreaEducació artística: visual i plàstica, Descoberta d'un mateix i descoberta dels altres, Descoberta de l'entorn, Tutoria, Intercomunicació i llenguatges, Llengua catalana i literatura, Coneixement del medi: social i cultural
El programa "Una mà de contes" presenta "Bona nit, Jesús", un relat basat en el frontal d'Avià, una obra pintada al voltant dels anys 1170-1190, que es troba exposada al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).
Hi havia una vegada un nen que no volia anar mai a dormir. La seva mare estava desesperada: no sabia què fer perquè el nen s'adormís. Havia provat d'explicar-li un conte cada nit, però el nen continuava amb els ulls ben oberts.
Els angelets de la guarda van donar idees a la mare per solucionar el problema. Un angelet va suggerir que tres senyors estrangers, que havien vingut a les festes del poble, potser coneixien algun truc. La mare els va anar a veure i els tres estrangers li van dir que el millor era fer ballar el fill perquè es cansés. Però després de ballar durant molta estona, el nen tampoc no s'adormia.
Un altre angelet va recomanar a la mare que consultés la veïna, i així ho va fer. La veïna li va aconsellar que posés el nen a dormir sota la mula i el bou, ja que amb l'escalfor cauria rendit. Però això tampoc no va funcionar.
Els angelets van anunciar a la mare que arribaria al poble un hipnotitzador, amb fama de fer dormir a tothom. La mare va fer cas i l'hipnotitzador va aconseguir, finalment, fer dormir el nen Jesús.
ÀreaEducació artística: visual i plàstica, Descoberta d'un mateix i descoberta dels altres, Descoberta de l'entorn, Tutoria, Intercomunicació i llenguatges, Llengua catalana i literatura, Coneixement del medi: social i cultural
Al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) hi ha exposat el quadre "Parella amorosa desigual", pintat, l'any 1517, per Lucas Cranach, "el Vell". El programa "Una mà de contes" s'inspira en aquesta obra per explicar la història "El vell llop".
Hi havia una vegada un llop molt vell que cada matí es disfressava d'avi per anar al bosc i menjar-se alguna víctima que hi passés.
Un matí, una noia que anava a visitar la seva àvia va veure enmig del camí un home gran, vestit de manera elegant. L'home va dir a la noia que havia caigut i que s'havia fet mal. I com que gairebé no podia caminar, li va demanar si el podia acompanyar a casa. La noia va accedir-hi, però no sabia que, darrere de la disfressa d'avi, s'hi amagava el vell llop.
De camí, la noia va descobrir la disfressa, però va mantenir la calma. Quan van arribar a la casa del llop, la noia li va demanar que s'estirés al llit, mentre ella li preparava el dinar.
La noia, sense que el llop ho notés, li va agafar una clau de la butxaca. Era la clau de la casa. Tot seguit, va sortir de la casa i va tancar la porta amb la clau. Així és com la noia va fugir de les urpes del llop.
I, fins avui, el llop és al llit esperant que la noia li porti el dinar.
Bloc
Ginys
Novetats
Catàleg
IQUA
E-correu