Inici » Resultats de cerca

Resultats de cerca

RSS

Ordenació segons criteri de cerca i data de producció

Total 150 resultats
per pantalla
Pantalla de 15
Cometes de Nadal
Vídeo

Tutoria Ciències socials Ciències naturals Cometes de Nadal

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Religió (voluntària), Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Gairebé totes les representacions del Nadal inclouen una espectacular estrella amb cua que, diuen, va guiar els reis mags d'Orient cap a Betlem. Però, què van veure, en realitat, els reis mags? Què en diuen els astrònoms? De fet, només hi ha una menció escrita sobre la suposada estrella. És a l'evangeli de Mateu, basat en la tradició oral, i escrit setanta anys després. A més de poc fiable, el text és ambigu. Diu: "Arribaren a Jerusalem uns mags d'Orient preguntant: on és el rei dels jueus que ha nascut perquè hem vist la seva estrella a l'Orient i hem vingut a adorar-lo". Si el text fos més concret, es podria identificar el fenomen astronòmic i saber la data. Però com que no és així, només es poden fer conjectures. Per exemple, l'estrella de Betlem podia ser una estrella nova o una supernova. En aquest cas, s'hauria vist l'explosió d'una estrella augmentant milers o milions de vegades la seva llum durant una temporada, per després decréixer suaument. Tot i així, no hi ha cap registre d'un esdeveniment d'aquesta mena. A més, aquests fenòmens no tenien, en aquella època, cap connotació astrològica. Potser va ser... un cometa? Aquesta és la hipòtesi més antiga i més popular. La va suggerir Orígens, l'any 250. Però en l'època del naixement de Jesús els cometes tenien un significat astrològic negatiu: eren presagis de mal auguri. Per tant, difícilment haurien estimulat a fer el viatge als reis mags. La hipòtesi del cometa va guanyar popularitat, sobretot, a partir de l'any 1305, quan el pintor italià Giotto va crear un mural amb l'escena del naixement. Abans de pintar-lo, Giotto havia vist el cometa Halley... i se li va ocórrer incloure'l sobre la cabana. La tradició de l'estrella amb cua nadalenca ve, justament, d'aquesta pintura. L'únic fenomen astronòmic que podríem associar amb l'estrella de Betlem és una conjunció entre planetes. Aquesta és la hipòtesi formulada per l'astrònom alemany Johann Kepler, l'any 1614. Les conjuncions són aproximacions de dos o més planetes. A diferència dels cometes, les conjuncions tenien significats positius pels astrònoms-astròlegs mesopotàmics, com segurament eren els mags. És més, una tauleta babilònica trobada a Siphar dóna les efemèrides d'una conjunció que coincideix amb la calculada per Kepler. Sabem que l'any 7 abans de Crist -possible any real del naixement- Júpiter i Saturn van estar en conjunció tres vegades: el maig, el juliol i el desembre. A més, el febrer de l'any següent s'hi va afegir Mart. Així que l'estrella de Betlem podria ser, en realitat, una conjunció planetària. Però posats a representar el Nadal, certament llueix molt més una estrella amb cua, un cometa com el de Giotto. Nostranau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002. Agrupats per temàtiques, els episodis de Nostra nau descriuen...

Astronomia islàmica
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Astronomia islàmica

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

L'astronomia comença amb als mesopotàmics, fa uns 4 mil anys. Després, els grecs, que eren uns grans geòmetres, van donar-li un impuls fonamental. Malauradament, els romans van paralitzar-la. Però els àrabs van preservar l'astronomia antiga i van fer possible els grans avenços del Renaixement. Contemplar el firmament ens acosta a l'astronomia islàmica, sobretot a la que va del segle VIII al segle XIV. Molts dels noms de les estrelles comencen per la síl·laba al, que en llengua àrab correspon al nostre article el. L'estrella Algol, per exemple, en àrab era Al Ra's al Ghul, que vol dir 'el cap del dimoni'. En regions no gaire llunyanes d'Algol trobem altres denominacions àrabs com ara Aldebaran, Almaaz, Alghena, Altarf, Alphard... L'astronomia islàmica dedicava molts esforços a determinar amb exactitud l'inici de cada mes, amb finalitats religioses, i a preveure els moviments dels planetes, amb finalitats astrològiques. Els àrabs feien servir els instruments d'observació heretats dels grecs. Durant segles, aquests instruments van resultar fonamentals per l'observació dels astres. Les esferes armil·lars permetien reproduir els moviments del Sol, de la Lluna i dels planetes principals. Al començament, eren esferes petites i manuals, però, amb el temps, van arribar a ser tan grans que s'hi podia encabir una persona. En el centre de l'esfera armil·lar s'hi reproduïa la Terra. Les anelles exteriors indicaven els cercles màxims del firmament: l'equador, l'eclíptica, els cercles polars... Unes altres anelles permetien moure el Sol, la Lluna i els planetes, i unes punxes indicaven la posició de les principals estrelles. Els àrabs van desenvolupar l'astrolabi que ja tenien els grecs: seria el principal instrument d'observació del firmament durant més d'un mil·lenni -des del segle IV fins al XVII. L'astrolabi era imprescindible pels astrònoms, però també pels viatgers, els navegants, els geògrafs... L'astrolabi era una derivació de l'esfera armil·lar. Enlloc de representar la volta del cel sobre una esfera, es representava sobre un pla. L'astrolabi permetia determinar les posicions del Sol, de la Lluna i dels planetes en referència a les principals estrelles, saber les hores de sortida i posta dels astres, i, fent una operació inversa, conèixer la latitud de l'observador. Era un instrument portàtil, molt pràctic, amb el qual s'aconseguia una notable precisió en les mesures. Els astrolabis van entrar a formar part de la cultura occidental gràcies a les traduccions realizades al monestir de Ripoll, a finals del segle X. Més endavant, grans constructors àrabs d'astrolabis es van establir a Còrdova, Toledo i València. Els àrabs van ser uns grans especialistes en els moviments dels planetes, basant-se en el sistema planetari proposat per Ptolomeu, al segle II. Als àrabs devem, precisament, la transcripció de la principal obra de Ptolomeu, l'Almagest, gràcies a la qual coneixem una bona part de l'astronomia grega. Nostra nau...

Astronomia maia
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Astronomia maia

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències socials, geografia i història, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Al continent americà, molt abans del descobriment de Colom, el planeta més apreciat i reverenciat de tots era Venus. Un dels impulsos de l'astronomia ha estat la necessitat de mesurar el temps: coneixent les posicions dels astres, es pot deduir el dia i l'hora en què ens trobem. Per les civilitzacions antigues, el millor calendari i el millor rellotge eren escrits al firmament. Tots els pobles van elaborar alguna mena de calendari sobre la base dels moviments del Sol i de la Lluna. Tots, excepte els maies. El calendari maia, centre de la vida civil i religiosa d'aquella cultura, combinava els cicles del Sol amb els cicles de Venus. Va arribar a tenir un error de només dues hores cada 481 anys, una precisió no superada per l'astronomia europea fins a l'any 1582, quan es va aplicar la reforma gregoriana del calendari. Els maies calculaven el cicle de les estacions amb un error de només 17 segons. També coneixien perfectament el cicle de les fases de la Lluna, i eren capaços de preveure els eclipsis amb tota precisió. Com altres cultures, els maies consideraven déus els principals astres. Per als maies, Venus era Xac ek. Es representava amb un aspecte ferotge. El primer dia que Venus es veia sobre l'horitzó, cada 10 mesos, era considerat un dia molt especial. Calia rendir honors a Xac ek i fer-li ofrenes, perquè fos benèvol durant el període que començava. Calia, també, evitar qualsevol acció que pogués ser desfavoridora per al déu, com, per exemple, iniciar una guerra. Els maies van construir grans observatoris elevats, similars als ziggurats mesopotàmics. El més important és l'observatori El Caracol, de Chichén Itzá, a la península de Yucatán, a Mèxic, en funcionament entre els segles 12 i 8 abans de la nostra era. El Caracol és un edifici de pedra, de 13 metres d'alçada, construït sobre dues grans plataformes rectangulars. A la part superior hi havia unes finestres orientades de tal manera que, des de l'interior, es podien determinar els equinoccis, és a dir, el començament de la primavera i el de la tardor. Unes altres finestres, més estretes, permetien determinar els instants de les sortides i les postes de Venus en els punts més al sud i més al nord sobre l'horitzó. Des d'El Caracol s'hi observaven altres astres, com ara Mart, Júpiter i Saturn, la Via Làctia... També s'hi comprovaven les previsions d'eclipsis. Molt a prop de l'observatori hi ha la piràmide de Kukulcan, també anomenada El Castillo. El Castillo servia als sacerdots per als rituals religiosos i per a les ofrenes als déus, però tenia també connotacions astronòmiques. Les escalinates, cadascuna amb 91 graons, més la plataforma del cim, sumen un total de 365 esglaons, el nombre de dies de l'any. L'astronomia maia és poc coneguda perquè, malauradament, els colonitzadors espanyols van destruir totes les seves biblioteques. La podem evocar mirant Venus, Xac ek per als maies. Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai...

Alfons X el Savi
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Alfons X el Savi

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Després dels grecs, els coneixements científics van caure en un oblit gairebé absolut arreu del món. Els àrabs, primer, i un rei d'Espanya, més endavant, van preservar-los. Els grecs van elaborar un model de l'Univers que va durar segles: la Terra estava al centre; el Sol, la Lluna i els planetes giraven al voltant seu, i les estrelles estaven fixes sobre un sostre esfèric. La millor descripció dels coneixements astronòmics grecs va ser obra de Claudi Ptolomeu, al segle II. Els astrònoms àrabs van traduir aquesta obra amb el nom d'Almagest; gràcies a ells va ser coneguda a Occident. La geometria creada per Ptolomeu per explicar el moviments dels planetes era molt complexa, i requeria freqüents correccions de càlcul perquè la teoria coincidís amb l'observació, de la qual els àrabs eren uns mestres. Els àrabs van fer un ús sobretot pràctic dels llibres de lAlmagest ja que una part important d'aquests llibres eren unes taules per calcular els moviments del Sol, la Lluna i el planetes. Als voltants de l'any mil, a Còrdova, els àrabs van confeccionar unes primeres taules d'efemèrides planetàries adaptades a la posició geogràfica d'Al-Andalus. Després, l'estudi de l'astronomia s'estendria per tota la Península. Bona part de les obres àrabs sobre aritmètica, geometria i astronomia, va ser traduïda al llatí pels monjos del monestir benedictí de Ripoll. Durant la segona meitat del segle XI, un important grup d'astrònoms, a Toledo, van elaborar unes taules molt precises sobre els moviments planetaris. En aquella època es feien servir uns instruments d'observació anomenats astrolabis. El fabricant més notable d'astrolabis va ser el toledà Ibs Arzaquiel. Va inventar-ne un, anomenat asafea, que es podia utilitzar a qualsevol lloc del món. L'actuació més rellevant a favor de la preservació de l'astronomia antiga la va encapçalar un rei de Lleó i Castella, Alfons X, conegut com el Savi, al segle XIII. Alfons X el Savi va organitzar una cinquantena d'astrònoms, i els va proveir amb els recursos necessaris per dedicar-se a l'estudi dels astres, sobre la base dels coneixements antics. Gràcies a aquell mecenatge, el grup va produir diversos documents, entre ells uns llibres amb descripcions cosmològiques. El més notable va ser les detallades explicacions per a la construcció d'instruments d'observació i de mesura del temps: astrolabis, esferes armil·lars, rellotges de sol, rellotges d'aigua -les clepsidres-... En total, van produir quinze llibres, coneguts com Llibres del Saber de l'Astronomia d'Alfons X. El més important és el volum que conté la traducció i revisió de les taules de l'Almagest de Ptolomeu, conegut com les Taules Alfonsíes. Les Taules Alfonsíes van esdevenir fonamentals, a tot Europa, per al càlcul d'efemèrides de les posicions del Sol, de la Lluna i dels planetes, i per a la previsió dels eclipsis de Sol i de Lluna. Les Taules Alfonsíes...

Interacció amb la Terra
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Interacció amb la Terra

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Quan la Lluna és plena, rep la llum del Sol de cara, de manera que la seva resplendor impedeix la visió de bona part dels astres febles. La Lluna es troba a una mitjana de 384 mil quilòmetres de distància de la Terra. Aquesta distància varia al llarg del temps, però relativament poc. De tota manera, quan la Terra i la Lluna es van formar, la distància que els separava era molt curta. Quan es va engendrar i la Lluna va quedar girant al voltant de la Terra, es va situar a només uns 22 mil quilòmetres de distància. D'acord amb la dinàmica dels moviments orbitals, dos astres tan pròxims havien de moure's molt de pressa. Es calcula que la Terra donava una volta sobre si mateixa cada 6 hores i mitja, enlloc de les 24 actuals. La intensa força de les marees, que afectava tant la Lluna com la Terra, va provocar la disminució de la velocitat de rotació. La Terra va reduir-la fins a una quarta part, mentre que la Lluna va reduir-la tant que va acabar igualant-se amb el seu període de translació. Per això mostra sempre la mateixa cara. D'acord amb el que es coneix com la conservació del moment angular, com que va anar disminuint la rotació, els dos astres es van anar separant. El fenomen és similar al que experimenta un ballarí en una pista de ball. Quan encongeix els braços i els enganxa al cos, gira molt més de pressa, sense cap esforç addicional. I a l'inrevés, quan obre els braços i els separa del cos, el ballarí gira més lentament. En el cas de la Terra i la Lluna, a mesura que han anat disminuint la velocitat de rotació, s'han anat separant l'una de l'altra. La Terra ha continuat disminuint la velocitat de rotació. Ara ho fa a raó d'unes 14 mil·lèsimes de segon per segle. Com a conseqüència, la Lluna se separa. Hi ha, però, altres efectes que influeixen sobre la rotació de la Terra. Per exemple, les desglaciacions fan augmentar-ne la velocitat; en canvi, les glaciacions la disminueixen. La interacció gravitatòria del Sol també hi influeix: produeix importants marees, tant a la Terra com a la Lluna, i altera el moment angular del conjunt. Com a resultat d'una suma d'influències, se suposa que arribarà un temps en el qual s'invertirà el moviment de separació entre la Terra i la Lluna, i s'iniciarà un procés de lenta aproximació. Quan la Lluna s'acosti molt a la Terra, les forces de les marees entre els dos astres arribaran a ser intensíssimes. S'ha calculat que hi ha un límit d'aproximació, anomenat límit de Roche, que la Lluna no pot traspassar. Si el traspassés, no podria suportar les tensions i es trencaria en milions de fragments que s'escamparien al voltant de la Terra. Aleshores ens quedaríem sense Lluna, però tindríem una Terra adornada amb un anell, com Saturn. Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002. Agrupats per temàtiques,...

Llum cendrosa
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Llum cendrosa

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Quan hi ha lluna nova vol dir que la Lluna, vista des de la Terra, ha passat molt a prop del Sol, tot i que no exactament per davant, perquè en aquest cas hi hauria hagut un eclipsi solar. L'endemà d'una lluna nova, al crepuscle, si el cel és net, es pot veure, per sobre de l'horitzó, la Lluna com un tall de síndria molt fi. I cada dia, a la mateixa hora, és una mica més enlaire al cel. Uns quants dies després es pot veure el que es coneix com a llum cendrosa, és a dir, la resplendor de la part fosca de la Lluna, visible quan la zona il·luminada és petita i no enlluerna. La llum cendrosa és conseqüència de la llum reflectida per la Terra sobre la superfície nocturna de la Lluna, de manera anàloga als nostres clars de lluna. Vista des del satèl·lit, la Terra, aleshores, és una terra plena. Però com que té un diàmetre més gran, li envia més llum que la que envia la Lluna a la Terra, concretament unes 4 vegades més. Amb una particularitat: mentre que la Lluna il·lumina les nits terrestres sempre amb la mateixa intensitat, en el cas de les nits lunars no és així. La Terra és un astre que té atmosfera, núvols, oceans i continents, i que, vist des de la Lluna, gira. La llum que arriba a la Lluna depèn, doncs, de si el reflex prové dels núvols, dels continents, o dels oceans. Des de la Lluna, per tant, les nits de terra plena o de clar de terra, no són mai iguals. Des d'Europa del sud, la llum cendrosa de la Lluna es veu especialment bé a les nits d'hivern, més que a les d'estiu. La raó és que, a l'hivern, la Lluna es troba molt més alta sobre l'horitzó, i com més enlaire, més neta és l'atmosfera i més nítides són les imatges que ens n'arriben. El fet que la Lluna mostri sempre la mateixa cara i que la seva il·luminació es repeteixi regularment, cada 29 dies i mig, serveix per a una funció ben curiosa. Els satèl·lits meteorològics, amb els quals s'obtenen les imatges del temps, requereixen, de tant en tant, un calibratge. Això es feia, abans, enfocant-los a zones desèrtiques de la Terra. Doncs bé, actualment la Lluna fa de font de llum calibradora: els satèl·lits enfoquen la Lluna... i troben el to. O sigui que els satèl.lits del temps, per dir-nos quin temps farà, primer s'han de mirar la Lluna. No és tan estrany, els pagesos sempre ho havien fet així. Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002. Agrupats per temàtiques, els episodis de Nostra nau descriuen la Terra, la Lluna, el Sol, els planetes, les estrelles, les constel·lacions, les galàxies, etc. amb imatges provinents de l'observació i recreacions realitzades per ordinador d'acord amb els models astronòmics i els coneixements científics més moderns. Cada episodi convida a descobrir i a disfrutar l'espectacle de l'Univers; el conjunt d'episodis és una introducció variada i assequible...

Eclipsis de Lluna
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Eclipsis de Lluna

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la terra i del medi ambient, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Quan la Lluna està en fase plena, el Sol la il·lumina de cara, de manera que la Terra es troba entre els dos astres. Si la inclinació de l'òrbita de la Lluna coincidís amb la de l'òrbita de la Terra, aleshores es produiria un eclipsi total de Lluna, perquè el nostre satèl·lit s'amagaria, completament, dins l'ombra de la Terra. Però la Lluna té l'òrbita molt inclinada i és infreqüent que els dos plans orbitals concordin. Quan la Lluna passa a prop del pla de la Terra, aleshores es pot produir un eclipsi parcial de Lluna. Però, al contrari, quan en passa lluny, és possible que no arribi a endinsar-se dins l'ombra però sí que arribi a travessar la penombra de la Terra. La penombra és una ombra molt tènue i difusa causada pel Sol que, vist des de la Terra, és una lluminària d'una mida relativament prou gran perquè l'ombra que produeix no tingui un contorn absolutament definit. Els eclipsis penombrals de Lluna són poc vistosos; fins i tot, arriben a passar desapercebuts. Els eclipsis totals, en canvi, són uns magnífics espectacles. La Lluna completament eclipsada és visible des de més de la meitat de la Terra. A poc a poc, l'ombra de la Terra va cobrint la superfície lunar. Quan l'ombra la cobreix totalment, la Lluna no arriba mai a desaparèixer, sinó que queda il·luminada per una feble claror vermellosa. Aquesta claror és causada per la refracció de la llum solar en el contorn atmosfèric de la Terra. Es diu que un eclipsi total de Lluna va salvar la vida a Colom. En el seu quart viatge a les Amèriques, va ser retingut a Jamaica pels indígenes, que no van deixar que es proveís d'aliments i el van amenaçar de mort. Però Colom sabia una mica més d'astronomia que ells. Com a bon navegant, Colom portava un llibre amb les posicions de les estrelles, per determinar la situació de la nau, i amb les principals efemèrides astronòmiques. Gràcies al llibre, Colom sabia que el 29 de febrer d'aquell any, el 1504, hi hauria un eclipsi total de Lluna. Aleshores va fer creure als jamaicans que el retenien que, si no l'alliberaven, la Lluna s'enrabiaria, es posaria vermella i s'amagaria de la seva vista. L'eclipsi de Lluna va resultar providencial per a Colom: els jamaicans el van considerar un personatge de gran rellevància, capaç de comunicar-se amb els omnipotents habitants del cel. La idea era comuna entre les cultures antigues: els astres com a residències dels déus. Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002. Agrupats per temàtiques, els episodis de Nostra nau descriuen la Terra, la Lluna, el Sol, els planetes, les estrelles, les constel·lacions, les galàxies, etc. amb imatges provinents de l'observació i recreacions realitzades per ordinador d'acord amb els models astronòmics i els coneixements científics més moderns. Cada episodi convida...

Libracions
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Libracions

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Es diu que la Lluna ens mostra sempre la mateixa cara. Però això no és exacte: la Lluna ens mostra la mateixa cara... i una mica més. Quan la Lluna és en quart creixent, al centre, cap a la transició entre llum i ombra, es veuen, ben contrastats, els relleus de la seva orografia. Per això, els dies del quart creixent són els idonis per mirar la Lluna amb telescopi. Quan es mira la Lluna en bones condicions, no sempre s'hi veu el mateix. De vegades, les muntanyes apareixen més a la dreta, o més a l'esquerra; més amunt o més avall. És a dir, la superfície visible de la Lluna varia lleugerament. Aquest és un mapa de la Lluna de l'astrònom alemany Johannes Hevelius, del 1647. Els dos cercles indiquen la variació del camp de visió. Més endavant, ja es van fer mapes que descrivien amb precisió cràters de la part aparentment oculta. Com aquest mapa, del 1950, elaborat per l'astrònom anglès Percival Wilkins. El fenomen que permet contemplar més de la meitat del globus de la Lluna s'anomena libració. Hi ha diversos tipus de libracions: totes alhora permeten conèixer com és fins al 59 per cent de la superfície lunar. La libració en longitud és un moviment aparent de la Lluna en sentit, diríem, lateral. Com que la Lluna té una òrbita força excèntrica, quan és a prop de la Terra va més de pressa que quan és lluny. En canvi, l'orientació del seu eix respecte de la Terra es manté sempre igual. Això provoca un suau moviment de balanceig en sentit longitudinal que permet veure un total de 7,4 graus més del seu equador. La segona libració és la libració en latitud. Es produeix perquè el pol lunar no és perpendicular al pla de la seva òrbita. Això fa que, de vegades, es vegi una mica més pel nord i altres pel sud. En total, aquesta libració permet ampliar la visió 6 graus i mig. La libració en latitud té una conseqüència espectacular. En el contorn proper al pol sud hi ha les muntanyes més altes de la Lluna, les muntanyes Leibnitz, de fins a 9 mil metres. Doncs bé, depenent de la libració en latitud, quan es mira la Lluna amb telescopi, pot ser que les muntanyes es vegin perfectament contornejades sobre l'horitzó... o que no es vegin en absolut. La tercera libració és, en realitat, un efecte de perspectiva. Quan la Lluna surt per l'horitzó, se'n veu una mica més la superfície del costat oest. I quan es pon per l'oest, se'n veu més superfície de l'est. L'efecte d'aquesta libració és limitat: només un grau addicional de visió. Així, doncs, la Lluna mostra sempre la mateixa cara i, de vegades, insinua un tros de la seva cara oculta. Cara oculta? És un dir, avui dia la Lluna ja no amaga res. Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002. Agrupats per temàtiques, els episodis de Nostra nau descriuen la Terra, la Lluna, el Sol, els planetes, les estrelles,...

Classes de galàxies
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Classes de galàxies

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Al firmament s'hi veuen uns petits núvols difosos, alguns amb formes esfèriques o ovalades, i altres amb insòlites formes espirals. Abans, els astrònoms en deien nebuloses espirals. Ara es coneixen com galàxies. Al primer quart del segle XX, el nord-americà Edwin Hubble va realitzar centenars de fotografies amb el que, aleshores, era el telescopi més gran del món, a l'Observatori de Mont Wilson, a Califòrnia. Hubble va determinar les distàncies a què es troben les galàxies, i va revelar la seva naturalesa: monumentals estructures d'estrelles, gas i pols. Hubble va classificar les galàxies en tres categories: el·líptiques, espirals i irregulars, segons la forma i la seva evolució en el temps. Segons Hubble, les galàxies començarien gairebé esfèriques. Després s'anirien aplanant i la matèria es separaria del bulb central fins formar els braços que envolten espiralment el nucli. Finalment, les galàxies acabarien disgregant-se, i adoptarien formes irregulars. Enmig d'aquest procés hi hauria una variant. Els braços espirals, en algunes galàxies, no neixen al mateix nucli, sinó als dos extrems d'una barra que les travessa. Són les anomenades galàxies barrades. Segons Hubble, després, els braços s'estendrien des dels extrems i, finalment, acabarien configurant una galàxia irregular. Aquest model evolutiu de Hubble ha estat vigent prop de mig segle, però als anys seixanta es va comprovar que no era vàlid. Les tres formes principals de les galàxies són correctes, però són conseqüència de la quantitat de gas i pols que hi ha enmig de les estrelles que les integren, no de l'evolució al llarg del temps. La majoria de galàxies són esfèriques o el·líptiques, i al seu interior les estrelles estan repartides uniformement, amb densitat creixent cap al centre. Hi ha molt poc gas i pols; tampoc no hi ha estrelles gaire calentes. Són galàxies velles on a penes hi neixen estrelles. Les galàxies espirals tenen un nucli semblant però, originàriament, tenien al seu entorn gas i pols que donen lloc al naixement d'estrelles, i configuren un disc aplanat. L'alta temperatura de les noves estrelles genera radiacions que pressionen el gas envoltant, i provoca el naixement de més estrelles. D'altra banda, el moviment de rotació del disc produeix unes ones en la densitat de la matèria que constitueixen els braços en forma d'espires. Depenent de la quantitat de gas i pols originari, els nuclis de les galàxies espirals poden ser més o menys voluminosos en relació als braços. En l'últim estadi evolutiu, les galàxies no adopten necessàriament formes irregulars. Hi ha casos que les formes irregulars són resultat d'interaccions gravitatòries amb altres galàxies veïnes. El Sol, i la Terra al seu entorn, formen part de la Via Làctia, que és una galàxia típicament espiral. Posats a ubicar-nos dins de l'Univers, podríem començar dient, doncs, que habitem l'espira d'una galàxia. Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva...

Grup local
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Grup local

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

El Sol és una de les cent mil milions d'estrelles de la nostra galàxia, la Via Làctia. Està situat, i nosaltres també, a prop del pla de la Via Làctia, cap a una de les vores. La Via Làctia té un diàmetre d'uns cent mil anys-llum: o sigui, que la llum tarda uns cent mil anys d'anar d'un cantó a l'altre de la galàxia. La zona central és un gran bulb, gairebé esfèric, on es concentra la major part d'estrelles, gas i pols. La Via Làctia forma part del que es coneix com a Grup Local de galàxies, una mena de família de galàxies per proximitat. Actualment es coneixen 45 galàxies pertanyents al Grup Local. Són les nostres galàxies veïnes. La majoria són galàxies molt petites. Algunes es troben mig amagades darrere els núvols d'estrelles i de pols que hi ha en primer terme, a la nostra galàxia, i que ens en dificulten la visió. Per això, el nombre exacte de components del Grup Local no se sap. La galàxia més pròxima a la nostra és una galàxia nana, descoberta recentment. Està amagada darrere els núvols del centre. És una galàxia mig disgregada, que està sent absorbida per la nostra. A continuació, en proximitat hi ha dues galàxies, satèl·lits de la nostra, que es veuen des de l'hemisferi sud: els anomenats Núvols de Magalhaes, el Petit i el Gran. El núvol petit de Magalhaes està a uns 200 mil anys-llum; el gran a uns 180 mil. Són dues galàxies de forma irregular perquè la força de gravetat de la nostra, molt intensa, les ha desestructurat. La galàxia més important del Grup Local és la M 31, la galàxia d'Andròmeda, més gran que la nostra, i l'única visible a ull nu des de l'hemisferi nord. La galàxia d'Andròmeda es troba a uns 3 milions d'anys-llum. Té una forma espiral molt semblant a la de la Via Làctia. També té un bon nombre de galàxies satèl·lits: se'n coneixen 14. Una altra component del Grup Local és la M 33, a la constel·lació del Triangle, a 3 milions d'anys-llum. És espiral com la nostra. Podria ser una galàxia satèl·lit de la d'Andròmeda. La galàxia més llunyana de totes, dins del Grup Local, és una galàxia molt petita i disgregada, de forma el·líptica, descoberta fa poc a la constel·lació del Pegàs. Està a uns 6 milions d'anys-llum de la Terra. Més enllà, comença un altre barri de galàxies. L'Univers està constituït per milers de milions de galàxies que contenen, cadascuna, milers de milions d'estrelles. El Sol és una d'aquestes estrelles, i la Terra, un petit planeta que hi fa voltes. En un Univers tan grandiós, com podem no imaginar-nos l'existència d'altres mons com aquest? Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002. Agrupats per temàtiques, els episodis de Nostra nau descriuen la Terra, la Lluna, el Sol, els planetes, les estrelles, les constel·lacions, les galàxies, etc. amb imatges provinents de l'observació...

Total 150 resultats
per pantalla
Pantalla de 15

Àrea professorat

Programació educativa