Inici » Resultats de cerca

Resultats de cerca

RSS

Ordenació segons criteri de cerca i data de producció

Total 42 resultats
per pantalla
Pantalla de 5
Alta muntanya
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Alta muntanya

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències socials, geografia i història, Ciències de la terra i del medi ambient, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Biologia

La Terra és un planeta geològicament molt ric, amb una superfície molt accidentada, tres quartes parts de la qual es troben sota l'aigua. Les muntanyes de la Terra són altes, però no són les més altes del Sistema Solar. Considerant el nivell del mar com el nivell mitjà de la superfície, la muntanya més alta de la Terra és l'Everest, de 8.880 metres d'alçada. En relació als diàmetres dels altres astres sòlids del Sistema Solar, és una muntanya molt alta. Tot i així, a la mateixa Lluna hi ha muntanyes més altes. Els Monts Leibnitz són una serralada de muntanyes de la Lluna amb un pic que fa 9.100 metres d'alçada. Tenint en compte la relació de diàmetres entre la Lluna i la Terra, això suposa una alçada unes quatre vegades superior a l'Everest. Venus també conté muntanyes molt altes. En els Monts Maxwell hi ha dos pics que fan uns 11 mil metres sobre el nivell mitjà del planeta. Els Maxwell estan situats sobre un gran altiplà de diversos milers de metres d'alçada, anomenat Isthar Terra. El planeta més escorcollat de tots és Mart. Fins ben entrat el segle XX, els astrònoms creien que Mart era un planeta viu i amb una orografia similar a la de la Terra. Els astrònoms de fa cent anys dibuixaven Mart amb una sèrie de ratlles que, pensaven, eren canals de rec. A les confluències d'aquests canals, hi imaginaven llacs. Un dels grans estudiosos de Mart va ser l'italià Giovanni Schiaparelli. El 1881, Schiaparelli va dibuixar un mapa on hi va assenyalar una zona clara, a la qual va anomenar Nix Olympica, on va suposar l'existència d'un llac. Però a Mart no hi ha cap canal ni cap llac; en canvi, hi ha la muntanya més alta de tot el Sistema Solar. Es diu Olympos Mons, el mont Olympos. Tenint en compte la relació entre els diàmetres de Mart i de la Terra, l'Olympos és una muntanya unes cinc vegades més alta que l'Everest. Els primers detalls del mont Olympos van ser revelats, el 1976, per la sonda Viking-1. Es tracta d'un volcà apagat. Al cim s'hi veu una caldera amb diversos cràters taponats i, sobre el sòl, uns tènues núvols blancs. Les modernes imatges del Telescopi Espacial Hubble, tot i ser fetes des de la Terra, permeten distingir el mont Olympos. Per la seva banda, la sonda Mars Global Surveyor també l'ha fotografiat amb detall. Amb una base de més 500 quilòmetres, l'Olympos fa uns 27 quilòmetres d'alçada. La caldera del volcà fa uns 90 quilòmetres de diàmetre; s'hi aprecien nombroses esquerdes i rius de lava solidificada. El gran con volcànic està situat sobre un altiplà, gairebé circular, d'uns 6 quilòmetres d'alçada sobre la superfície, amb espadats gairebé verticals. Es calcula que l'Olympos era un volcà que es va apagar definitivament fa uns 2.000 milions d'anys. L'Olympos és una muntanya gegantina. És difícil imaginar les seves proporcions, perquè no hi ha res que s'hi assembli ni a la Terra ni a tot el Sistema Solar. Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment,...

Proporcions de l'Univers
Vídeo

Ciències socials Matemàtiques Ciències naturals Proporcions de l'Univers

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Matemàtiques aplicades a les ciències socials, Matemàtiques, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

És difícilíssim fer-se càrrec de les verdaderes dimensions de l'Univers. Ni els més avesats astrònoms poden comprendre el que representen les xifres que fan servir quan parlen de mides, de distàncies, de temperatures... Per explicar les proporcions del Sistema Solar, hi ha un mètode que, per la seva eficàcia didàctica, ha esdevingut un clàssic. El mètode consisteix a simular el Sol i els planetes utilitzant objectes ben quotidians. El Sol té un diàmetre d'un milió 400 mil quilòmetres. Suposarem que el Sol és un globus inflat d'un metre de diàmetre, i imaginarem la resta del Sistema Solar en referència a aquest globus. El primer planeta, Mercuri, mesura 3 mil·límetres i mig: al costat del globus solar és com una llentia. Per la seva banda, Venus és com un cigró de 9 mil·límetres, i la Terra un altre cigró d'uns 10 mil·límetres. La Lluna és una altra llentia, similar a la de Mercuri. Mart és petit comparat amb la Terra: és com un pèsol. Júpiter fa més de 10 centímetres de diàmetre; per exemple: és com una taronja molt gran. Saturn és un cas especial: és una taronja de mida normal, però al seu voltant porta un anell molt fi, molt més fi que un paper de fumar, d'uns 20 centímetres de diàmetre. Urà i Neptú són com dues prunes. I l'últim dels planetes, Plutó, no fa més d'un mil·límetre i mig: com un gra de caviar. Aquest Sistema Solar simulat permet, també, il·lustrar les distàncies que hi ha entre els seus components. La llentia del planeta Mercuri està separada uns 42 metres del globus solar. Per la seva banda, el cigró de Venus es troba a uns 78 metres. El cigró de la nostra Terra està situat a més de 100 metres del globus central. La llentia de la Lluna està a una mica més d'un pam del cigró Terra. El pèsol de Mart està a 164 metres del Sol. La gran taronja de Júpiter, a més de mig quilòmetre. Saturn, amb l'anell, a una mica més d'un quilòmetre. La pruna d'Urà a uns dos quilòmetres, i l'altra pruna de Neptú a més de tres quilòmetres. El minúscul Plutó, el gra de caviar, es troba a més de 4 quilòmetres del globus solar. Tot això pel que fa als astres del Sistema Solar, als astres situats, diguem, 'aquí mateix'. Però pel que fa a les estrelles i a les galàxies, el símil aviat deixa de ser eficaç, aviat torna a trontollar la nostra capacitat de comprensió. L'estrella més propera, la Pròxima del Centaure, està a uns 4 anys-llum de distància, això és, a 29 mil quilòmetres del nostre globus solar simulat. Dit d'una altra manera: si situem el globus solar a Barcelona, la Pròxima del Centaure és un globus similar situat al mig de la Xina. Pel que fa a la galàxia d'Andròmeda, la més brillant del firmament, es trobaria a uns 15 mil milions de quilòmetres de Barcelona. És a dir: unes dues vegades i mitja la distància que hi ha, en la realitat, d'aquí a Plutó. En fi, per més que les simulem, les dimensions de l'Univers sempre desbordaran la nostra imaginació. Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres,...

Les llunes i la vida
Vídeo

Ciències naturals Les llunes i la vida

  • Data 2009
  • Idioma Català
  • Nivell Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

En aquest capítol, el programa "El medi ambient" es pregunta si hi ha formes de vida en els satèl·lits del Sistema Solar, tenint en compte les dades aportades per diverses missions espacials. Fa 40 anys, Neil Armstrong i Edwin Aldrin es convertien en els primers homes que trepitjaven la Lluna. En realitat, però, potser estaven trepitjant un tros de la Terra primitiva. Efectivament, la teoria més acceptada sobre l'origen del nostre satèl·lit diu que fa 4.500 milions d'anys un gran cos va xocar amb la Terra. Això va aixecar una gran quantitat de matèria que, després, a causa del fred i la força de la gravetat, es va condensar i va formar la Lluna. En el Sistema Solar hi ha desenes de satèl·lits al voltant d'altres planetes. Les sondes espacials n'han permès descobrir molts, i fins i tot acostar-s'hi i estudiar-ne les característiques. Ara sabem que Júpiter en té més de seixanta. Un d'aquests, Europa, amaga sota un escorça glaçada un immens oceà, on es creu que hi podrien sorgir o haver sorgit formes vives senzilles. Vida en altres punts del Sistema Solar: una recerca apassionant que es pot dur a terme gràcies als sofisticats instruments de la missió Cassini-Huygens. Després de visitar Júpiter, la sonda es troba a l'òrbita de Saturn. Allà ens ha descobert l'estructura dels famosos anells, formats per milions de fragments de roca i de gel, com un exèrcit de minillunes. Fins i tot s'ha pogut baixar a la superfície del satèl·lit més gran de Saturn, Tità. La nau Huygens va transmetre imatges d'un paisatge ple de dunes i muntanyes, cobert per núvols i atacat per tempestes. A Tità, hi ha compostos orgànics i no es descarta, fins i tot, que en aquest món tan allunyat de nosaltres hi hagi sorgit alguna forma de vida. Les últimes sorpreses les ha donat un altre satèl·lit de Saturn, Encelade, que va rebre aquest nom en referència a un gegant de la mitologia grega. Se sabia que té guèisers espectaculars i que des del Pol Sud llença partícules de gel i vapor que alimenten els anells de Saturn. Ara s'ha descobert que aquestes partícules de gel contenen sal comuna. Segons els científics, això és un indicador de la presència d'oceans o llacs d'aigua sota l'escorça glaçada d'Encelade.

Nova Terra
Àudio

Ciències socials Ciències naturals Nova Terra

  • Data 2007
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències socials, geografia i història, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Aquest capítol del programa "Natura" conduït per l'Oriol Munné ens apropa a l'exploració i conquesta dels espais celestes exteriors. En aquest àmbit els científics de l'Observatori Austral Europeu a través del telescopi ubicat al desert de Tacama a Xile han fet la descoberta d'un planeta excepcionalment similar a la Terra que orbita al voltant d'una estrella petita i que esta localitzat dins del sistema solar planetari més similar al Sistema Solar que s'ha trobat mai. Espai de divulgació sobre medi ambient i natura.

Cometes
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Cometes

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la terra i del medi ambient, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Vénen de molt lluny, de molt més enllà del Sistema Solar... De vegades, naveguen molt a prop de nosaltres. Són els cometes. Els cometes són cossos molt petits, de només uns quants kilòmetres. Estan formats per gel barrejat amb pols i roques. Són com boles de neu bruta. Els únics cometes que han estat fotografiats de prop ara per ara són el Halley, el 1986 i, recentment, el Borrelly. Els cometes provenen d'una llunyana regió anomenada núvol d'Oort. El núvol d'Oort és com una gran bombolla que embolcalla tot el Sistema Solar, on es concentren, se suposa, milers de milions de nuclis de cometes, de cometes sense la cua que els caracteritza normalment. Per influència d'alguna estrella pròxima, alguns cometes s'escapen del núvol d'Oort i naveguen lliures per l'espai exterior. Algun acaba internant-se en el sistema planetari. Aleshores, la proximitat del Sol fa que augmenti la seva temperatura. El gel es sublima -passa de sòlid a gas- i escampa arreu àtoms i partícules de pols. És quan es forma l'espectacular cua. El Sol causa una intensa força de marea sobre el nucli del cometa. Si fos líquid, es deformaria, però, com que és sòlid, de gel, el cometa, de vegades, no suporta la tensió i es trenca. La trencadissa d'un cometa és un esdeveniment que es pot contemplar de tant en tant. La primera vegada que va ser observada, amb gran sorpresa per part dels astrònoms, va ser el 1846. Es va veure com un cometa, anomenat Biela, s'anava desdoblant, com indica aquest dibuix de l'època. Al cap d'uns anys, el Biela es va convertir en dos cometes, amb les respectives cues. Per fi, el 1872, va reaparèixer en forma de pluja d'estrelles completament desfet. Modernament, el 1976, es va veure com es trencava, en quatre trossos, el cometa West. El 1992, la força de marees de Júpiter va fragmentar el cometa Shoemaker-Levy 9 en 21 trossos. Dos anys desprès, el cometa va precipitar-se sobre Júpiter. Cada any, més o menys, algun cometa s'acosta al Sol i s'esmicola. Per això l'espai pròxim no és tan buit com sembla: està relativament ple de corpuscles, d'astres en miniatura. Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002. Agrupats per temàtiques, els episodis de Nostra nau descriuen la Terra, la Lluna, el Sol, els planetes, les estrelles, les constel·lacions, les galàxies, etc. amb imatges provinents de l'observació i recreacions realitzades per ordinador d'acord amb els models astronòmics i els coneixements científics més moderns. Cada episodi convida a descobrir i a disfrutar l'espectacle de l'Univers; el conjunt d'episodis és una introducció variada i assequible a l'astronomia.

Cassini
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Cassini

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la terra i del medi ambient, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Júpiter és un dels planetes més mirats de prop. Per dues raons: perquè és el més gran i representatiu dels planetes gegants, i perquè ve de pas a les sondes que, a continuació, se'n van més enllà. La sonda més moderna que ha visitat Júpiter és la Cassini. Va aproximar-s'hi l'octubre de 2000 i va rondar-lo fins al març de 2001. Després va continuar el seu camí cap a Saturn, on s'espera que hi arribi el juliol de 2004. La missió de la Cassini és explorar Saturn i el seu satèl·lit Tità, en el qual podria haver-hi algun tipus de vida, tot i que molt primitiva. Gràcies a la moderna tecnologia amb la què està construïda, les fotografies de Júpiter enviades per la Cassini són d'alta qualitat. En moltes s'hi veu el planeta acompanyat d'algun dels seus satèl·lits principals, com ara Ió. Les imatges de la Cassini mostren els núvols de les altes capes de l'atmosfera de Júpiter, amb unes complexes estructures en forma de faixes paral·leles a l'equador, i amb un gran nombre de remolins causats pels moviments diferencials de les faixes. Hi destaca l'anomenada Taca Vermella, un gran remolí permanent de núvols de color rogenc contornejat pels núvols que hi passen pel costat. També s'hi veuen els núvols ovalats de color clar, amb moviments de rotació ciclònics, com els tornados terrestres. Aquesta és una fotografia feta per la Cassini la nit de l'1 de gener de 2001: els punts brillants són llamps a l'alta atmosfera de Júpiter. De dia es va captar aquesta segona imatge, on es veuen els núvols blancs que causen les tempestes. Però no són núvols d'aigua: a Júpiter no hi plou. La Cassini és l'última sonda que ha visitat Júpiter. La primera que va fer-ho, però, va ser la Pionneer 10, una sonda llegendària que porta un missatge... per als qui puguin recollir-lo. La Pionneer 10 va ser llençada el març de 1972, des del Cap Canaveral, als Estats Units. Va passar per les proximitats de Júpiter el desembre de 1973, i va enviar les primeres imatges de prop del planeta, unes imatges avui dia històriques. Aquestes imatges no van aportar gran cosa de nou, ja que hi havia observatoris terrestres que ja aconseguien veure gairebé els mateixos detalls. D'altra banda, l'estudi de l'evolució de l'atmosfera de Júpiter requeria temps d'observació més llargs que els de la Pioneer. Ja fa temps que la Pionneer 10 va sortir dels límits del Sistema Solar. Navega a una velocitat de 45 mil quilòmetres per hora. Actualment es troba a doble distància que el planeta Plutó, a unes 11 hores-llum. S'espera que d'aquí a 300 mil anys passi a prop de l'estrella Ross 248, situada a 10 anys-llum de nosaltres. La Pionneer 10 porta una placa d'alumini recoberta d'or amb símbols característics de la civilització humana, per si una altra civilització la recull i la sap interpretar. Seria el primer contacte amb una intel·ligència extra-terrestre. A la placa de la Pionneer 10 hi ha representat el Sistema Solar perquè els extraterrestres puguin saber d'on ve l'artefacte. També...

Història de la Lluna
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Història de la Lluna

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

No hi ha res com l'espectacle de la Lluna plena. Però, per què hi ha aquest satèl·lit rondant la nostra Terra? Fins fa relativament poc, se sabia força bé com es van formar el Sol i els planetes; fins i tot se sabia com es va formar la nostra galàxia. En canvi, paradoxalment, s'ignorava com es va formar la Lluna, l'astre més pròxim. Una primera hipòtesi deia que, quan es formava el Sistema Solar, la Terra encara no estava del tot densificada, sinó que el seu interior era una massa de matèria fluida rodejada de gas i, per tant, encara no s'havia format l'escorça del planeta. L'alta velocitat de rotació d'aquesta massa va fer que se'n desprengués una part, que aquesta part s'anés separant i que, finalment, es convertís en la Lluna. Però aquesta explicació va ser descartada després d'analitzar les mostres de materials de la Lluna portades pels astronautes. Són materials notablement diferents dels de la Terra. Per tant, els dos astres no poden tenir un origen comú. Una segona explicació, admesa durant molt de temps, deia que la Lluna era un astre errant del Sistema Solar desviat de la seva trajectòria per alguna pertorbació causada per un altre astre. En passar, casualment, prop de la Terra, la força gravitatòria d'aquest planeta la va atreure i va quedar orbitant-la per sempre més. Tanmateix, perquè la Lluna fos atreta per la Terra, les trajectòries respectives haurien d'haver estat molt pròximes, i tots dos astres s'haurien d'haver originat a partir de materials similars. L'anàlisi dels materials lunars apunta, de nou, que aquesta explicació tampoc no és acceptable. Una tercera explicació és que la Lluna es va formar al mateix temps que la Terra: que tot plegat es va originar a partir del mateix protoplaneta. Segons això, la massa original s'hauria dividit en dues parts i s'hauria creat, alhora, la Terra i la Lluna. Però, de nou, la diferència de composició dels dos astres ho invalida. La Terra, per exemple, té tres vegades més de ferro que la Lluna. Actualment, gairebé tothom està d'acord que la Lluna va ser un astre intrús que per ben poc no va malmetre el nostre planeta. Fa quatre mil cinc-cents milions d'anys, quan el protoplaneta Terra s'anava densificant, tenia l'eix de rotació perpendicular respecte del pla de l'òrbita al voltant del Sol. Els dies i les nits se succeïen cada 6 hores i mitja, en lloc de les 24 hores actuals. Aleshores, inesperadament, procedent de la zona dels asteroides, va aparèixer la Lluna i va impactar contra el protoplaneta. Com a conseqüència del xoc, l'eix de rotació de la Terra es va inclinar fins als 23 graus actuals; els dies i les nits es van fer més llargs i la Lluna es va trencar a trossos. Part de la seva matèria va enriquir la Terra. Les restes van quedar orbitant-la, però es van anar densificant fins que van conformar la figura esfèrica i van tenir una escorça sòlida. Després, els impactes de meteorits i d'asteroides menors formarien els cràters que la caracteritzen. És la història...

Venus
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Venus

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la terra i del medi ambient, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Després de la Lluna, és l'astre més brillant de tots. Es coneix com l'estrella del capvespre. Però no és pas una estrella, és el nostre planeta veí: Venus. Quan Venus es comença a veure, al capvespre, és molt a prop del Sol; per veure'l cal vigilar molt bé l'horitzó de ponent. Després, a mesura que passen les setmanes, Venus es va veient com més va més estona. Crida molt l'atenció per la intensa lluminositat. Amb un petit telescopi se'n poden distingir les fases. Les fases de Venus, com les fases de la Lluna, van canviant segons la posició relativa de Venus, el Sol i la Terra. Els millors moments per observar Venus, amb telescopi, són pels voltants del quart creixent o del quart minvant, que és quan és a una distància intermèdia de nosaltres: ni molt lluny ni molt a prop. Venus està cobert d'una densa atmosfera que no deixa veure res del que hi ha a la superfície. Ni les primeres imatges de les sondes Pioneer, de 1978, ni les del Telescopi Espacial Hubble, revelen gran cosa. Els primers aparells que van aconseguir travessar l'atmosfera i enviar imatges de la superfície de Venus van ser les sondes soviètiques Venera-9 i Venera-10, el 1976. La primera fotografia en color d'un paisatge venusià es deu a la Venera-13. El 1990, la sonda nord-americana Maguellan va mostrar un paisatge de Venus molt pla, amb algunes regions abruptes, enormes volcans apagats i grans extensions de lava solidificada. Hi ha formacions orogèniques molt singulars, com ara una mena de bombolles ensorrades, anomenades creps. I el riu de lava més llarg de tot el Sistema Solar: quasi 7.000 quilòmetres. La superfície de Venus és completament excepcional en el sistema solar. Cap altre planeta no té unes condicions ambientals tan ferotges. La superfície de Venus té una temperatura de més de 500 graus centígrads, i la pressió és 90 vegades la de l'atmosfera de la Terra. Està permanentment coberta de núvols, de manera que, a les nits, no es veuen les estrelles i, de dia, el Sol és una resplendor difosa. L'atmosfera conté diòxid de carboni i una mica de nitrogen. Els núvols alts, de gotes d'àcid sulfúric i cristalls de sofre, provoquen un efecte hivernacle. El diòxid de carboni rep la llum solar, i la superfície s'escalfa. Però com que no és transparent a les radiacions infraroges, la calor queda atrapada a la superfície. Per això, l'ambient hi és extraordinàriament calent. De manera que Venus, deessa de la concòrdia i de l'amor, és, en realitat, un planeta infernal. Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002. Agrupats per temàtiques, els episodis de Nostra nau descriuen la Terra, la Lluna, el Sol, els planetes, les estrelles, les constel·lacions, les galàxies, etc. amb imatges provinents de l'observació i recreacions realitzades per ordinador d'acord amb els models...

Aigua i gel
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Aigua i gel

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Química, Ciències per al món contemporani, Física, Ciències de la terra i del medi ambient, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Biologia

La Lluna, el nostre satèl·lit, és un astre relativament gran en comparació amb el planeta entorn del qual gira. En aquest sentit, la Lluna només és superat pel satèl·lit Charont de Plutó. Però, en termes absoluts, la Lluna no és pas el satèl·lit més gran del Sistema Solar. Ió, Ganimedes i Callisto, satèl·lits de Júpiter, i Tità, el satèl·lit de Saturn, són més grans que la Lluna. El més gran de tots és Ganimedes. En la majoria de satèl·lits abunda el gel d'aigua, un element molt comú en les zones externes del Sistema Solar. Ganimedes és el satèl·lit que en té més: se suposa que entre un 40 i un 50% de la seva massa és gel, un gel ple d'esquerdes que recorda les plaques de gel flotants que hi ha als pols terrestres. Sabem que les esquerdes als pols terrestres es produeixen perquè el gel, sòlid, s'està movent sobre un fluid -l'aigua de sota. Per això se suposa que a Ganimedes, sota les capes del gel, hi pot haver aigua en estat líquid. En aquest sentit, Europa és molt similar. Algunes de les esquerdes d'Europa tenen més de tres mil quilòmetres de longitud, i desenes de quilòmetres d'amplada. Són esquerdes fosques, ja que, a mesura que les plaques de gel es separaven, l'espai s'anava reomplint de més material fluid, però barrejat amb roques, pedres o pols. Sobre el gel es distingeixen senyals d'impactes produïts per la caiguda de grans meteorits o d'asteroides. Una manera de saber l'antiguitat de les plaques de gel consisteix a observar la quantitat de cràters: una superfície vella, de milers de milions d'anys, haurà rebut més impactes que una jove, de milers d'anys. Els especialistes en biologia extra-terrestre estan molt interessats a estudiar aquests dos satèl·lits, Ganimedes i Europa. Perquè, si hi ha aigua al subsòl, hi podria haver algun tipus de vida. És més, se suposa que la vida a la Terra podria haver començat en fumaroles volcàniques a les profunditats dels oceans. Doncs bé, és possible que a Europa s'hi produeixin també fenòmens d'aquest tipus, ja que es troba a prop de Júpiter i pateix marees internes que fan que a l'interior la temperatura sigui relativament elevada. Aigua, i temperatura: dues claus per l'aparició de vida, que es donen, en particular, al satèl·lit Europa. I al nostre satèl·lit, a la Lluna, hi ha gel? Efectivament, sí que n'hi ha. El 1996 la sonda Clementine va detectar l'existència de gel d'aigua al pol sud de la Lluna. Dos anys després, una altra missió, la Lunar Prospector, va confirmar la presència de gel d'aigua al pol sud, i, a més, en va detectar també al pol nord. La presència de gel a la Lluna només és viable en el fons de cràters on mai arriba la radiació solar; en altres condicions, i degut a la manca d'atmosfera, l'aigua se sublimaria i desapareixeria ràpidament. Els astres més pròxims en els que podria haver-hi alguna forma de vida són Mart, Europa i Ganimedes. En algun lloc de la Lluna hi ha gel d'aigua però és un astre massa fred per acollir la vida... tot i les passions de poetes...

Orió
Vídeo

Ciències socials Ciències naturals Orió

  • Data 2004
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències per al món contemporani, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

A l'hivern, en començar la nit, es veu molt bé la constel·lació d'Orió. És una constel·lació esplèndida, amb estrelles brillants, nebuloses formidables i astres molt interessants. Es coneix també com la Catedral del Firmament. Al centre d'Orió hi ha tres estrelles arrenglerades, gairebé iguals, que no es poden confondre. Antigament, quan les coses del firmament es popularitzaven més que ara, en deien Les 3 Maries, o El cinturó, o Els 3 Reis. Al sud d'aquestes tres estrelles hi ha la nebulosa M 42, perfectament visible a ull nu. Dins d'aquest immens núvol de gas i pols es calcula que hi ha unes 70 mil estrelles en formació. Entre les quals, diversos centenars de protoestrelles i de discos protoplanetaris. Les primeres protoestrelles les va descobrir el Telescopi Espacial Hubble l'any 1992. Es tracta de condensacions de matèria a l'interior de les quals hi ha la suficient pressió, i, per tant, la suficient temperatura, perquè l'hidrogen hagi iniciat la cadena de reaccions termonuclears que fan néixer una estrella. Els discos protoplanetaris estan compostos de gas i pols i envolten moltes de les estrelles naixents. Són, generalment, foscos perquè les molècules de pols esmorteeixen la llum central. Tenen unes mides fins a 15 vegades el diàmetre del Sistema Solar. La matèria que compon un disc protoplanetari anirà caient cap a l'estrella central, i l'enriquirà, o bé formarà condensacions al seu entorn que, finalment, seran planetes... La nostra Terra va néixer així. Tot el que existeix, des dels minerals fins als àtoms del nostre cos, estaven, al començament, en un núvol protoplanetari. El telescopi espacial ens permet conèixer la formació d'estrelles i de planetes. Des que van començar a escorcollar l'espai, el mostrari d'estrelles naixents no ha parat de créixer. Però, quina és l'estrella més jove que es coneix? L'estrella més jove coneguda porta el nom, més ben dit, el codi, GL 2591. No està a la constel·lació d'Orió, sinó en una altra nebulosa, milers de vegades més gran que el nostre Sistema Solar, a uns 3.000 anys-llum de distància. Recentment s'hi ha pogut detectar àcid cianhídric, la qual cosa indica que l'estrella tot just acaba d'encendre el seu nucli i que, per tant, només té unes desenes o, com a molt, uns centenars de milers d'anys. Centenars de milers d'anys no és res en l'escala temporal de la vida d'una estrella. Celebrem, doncs, el naixement de la GL 2591, el nadó estel·lar. Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002. Agrupats per temàtiques, els episodis de Nostra nau descriuen la Terra, la Lluna, el Sol, els planetes, les estrelles, les constel·lacions, les galàxies, etc. amb imatges provinents de l'observació i recreacions realitzades per ordinador d'acord amb els models astronòmics i els coneixements científics...

Total 42 resultats
per pantalla
Pantalla de 5

Àrea professorat

Programació educativa