Inici » Resultats de cerca avançada

Resultats de cerca avançada

RSS

Ordenació segons criteri de cerca i data de producció

Total 21 resultats
per pantalla
Pantalla de 3
Biodiversitat marina a la gran pantalla
Vídeo

Ciències naturals Biodiversitat marina a la gran pantalla

  • Data 2010
  • Idioma Català
  • Nivell Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

El Medi Ambient ens presenta el rodatge a les aigües de Madagascar de la pel·lícula "Oceans", protagonitzada, entre altres, per una balena i un submarinista amb una càmera. Una parella inusual. Es tracta d'una coproducció francoespanyola dirigida per Jacques Perrin i Jacques Cluzaud. "Oceans" és un documental amb 50 milions d'euros de pressupost que mostra la riquesa de mars i oceans. L'objectiu és endinsar-se en la rica i poc coneguda diversitat biològica de mars i oceans. Tot i que s'han descrit unes 320.000 espècies, n'hi ha moltíssimes més. La pel·lícula pretén divulgar aquesta riquesa, però sempre amb el màxim rigor científic. L'estreta col·laboració amb els investigadors ha estat imprescindible per poder obtenir les imatges. Són vora 40 les localitzacions repartides per tot el planeta on s'han gravat des de mamífers i peixos fins a rèptils i invertebrats, passant també pels ocells. Els reptes tècnics que s'han hagut de superar han estat espectaculars, com les imatges obtingudes. Una carcassa hermètica i lleugera ha facilitat els moviments sota l'aigua. El braç articulat ha donat a la imatge una estabilitat extraordinària fins i tot en aigües molt mogudes. Helicòpters, torpedes o altres sistemes comandats a distància han permès seguir les espècies més ràpides i imprevisibles. I en les condicions més diverses, com ara sota el gel antàrtic. En aigües sud-africanes es va captar la cursa d'un grup de dofins a la recerca d'un banc de sardines. Unes quantes aconsegueixen escapar cap a la superfície, però es troben amb la baixada vertiginosa d'uns mascarells del cap. "Oceans" també retrata, així, la lluita entre espècies per la supervivència. Però, tot i aquests episodis amb guanyadors i perdedors, el documental fa una crida per evitar la derrota que significaria, per a tots, el progressiu empobriment d'aquest immens mostrari de vida.

Tortugues repatriades
Vídeo

Ciències naturals Tortugues repatriades

  • Data 2010
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Biologia

El medi ambient ha visitat el CRARC, el Centre de Recuperació d'Amfibis i Rèptils de Masquefa, a l'Anoia, i el Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera de Garriguella, a l'Alt Empordà, que treballen en un projecte per retornar les cries de tortuga nascudes en captivitat al país d'origen dels seus pares. Entre els centres receptors n'hi ha un a trenta quilòmetres de Dakar, al Senegal. Al CRARC, hi viu una parella de tortugues d'esperons i són part d'un projecte que pretén tornar les cries nascudes en captivitat al país d'origen dels seus pares. Els fills d'aquesta parella no seran les primeres tortugues africanes nascudes a Catalunya que van a parar al Senegal. Al Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera que hi ha a Garriguella, a l'Alt Empordà, fa temps que reprodueixen en captivitat aquesta espècie i, de moment, trenta-cinc tortuguetes ja han tornat a les seves terres d'origen, en aquest cas, gràcies a un acord amb un centre de cria de tortugues de la Provença, a França. La tortuga d'esperons pot viure cent-cinquanta anys i pot arribar a pesar més de cent quilos. Tot i el seu aspecte, no és exactament un animal tranquil i pacífic. Els mascles tenen plaques gulars molt prominents que utilitzen per combatre entre ells sense compassió, amb l'objectiu de deixar el competidor de cap per avall, i, per tant, exposat a tota mena de perills. Tot plegat, massa exagerat per a una mascota casolana. Però la gent les compra quan són petites com el puny, sense pensar que en el futur no tindrà ni lloc per tenir-les ni cent cinquanta anys per cuidar-les. Ara, totes dues entitats sumen esforços per enviar les cries a la seva terra d'origen. El destí serà, d'entrada, a un centre situat a només trenta quilòmetres de Dakar, al Senegal. Allà viuen unes sis-centes tortugues d'esperons repartides en diversos recintes que ocupen unes tres hectàrees en total. Hi ha parelles reproductores que hi tenen la residència fixa i molt jovent que espera el dia que les alliberin a la pròxima Reserva Natural de Ferlo. Tota una esperança per a una espècie molt amenaçada per la destrucció del seu hàbitat i per la captura d'exemplars salvatges amb destí al mercat de les mascotes casolanes.

L'origen dels amfibis
Vídeo

Ciències naturals L'origen dels amfibis

  • Data 2010
  • Idioma Català
  • Nivell Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

L'origen dels amfibis data de fa més de tres-cents milions d'anys, i es troba en uns peixos pulmonats de la família dels crossopterigis. Sortir a terra ferma en un moment en què tots els vertebrats eren aquàtics suposava, com a mínim, dos avantatges molt grans: d'una banda, obrir-se camí en un món nou de trinca amb espai i teca abundants, i, al mateix temps, representava fugir de l'aigua, on la competència pel menjar i per l'espai es feien cada vegada més grans. Per aconseguir l'objectiu, però, els amfibis havien de solucionar uns quants detalls constructius. D'una banda, necessitaven un esquelet més ferm capaç de suportar el pes del cos fora de l'aigua, on la força de la gravetat és molt més evident. A més, necessitaven treballar la mobilitat, i per això calia treballar evolutivament aquelles aletes rígides típiques dels peixos pulmonats fins a convertir-les en extremitats capaces de suportar el pes del cos i, a més, desplaçar-lo per terra sense problemes, mal que fos arrossegant-se una mica i a poca velocitat. Els amfibis van superar molt bé els dos primers apartats, el seu esquelet és prou valent per poder fer vida a terra i no morir esclafats. L'evolució natural també va solucionar amb èxit la necessitat d'extremitats prou potents per desplaçar-se terra endins. Ara ve, en la tercera condició, es van quedar a mig fer. La major part d'amfibis tenen pells molt transpirables, que no resistirien gaire estona l'acció crua del sol i del vent. El pas definitiu a terra ferma arribaria més tard amb els rèptils, uns altres vertebrats que van demostrar estar molt més ben capacitats per viure lluny de l'element líquid.

La reproducció dels rèptils
Vídeo

Ciències naturals La reproducció dels rèptils

  • Data 2010
  • Idioma Català
  • Nivell Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Els rèptils van ser els primers vertebrats que van reproduir-se fora de l'aigua. D'això ja en fa uns quants milions d'anys, però els condicionants i la base dels sistema encara són ben vigents. Els embrions necessiten un cert grau d'humitat i nutrients i contacte directe amb l'exterior per respirar. Cal, doncs, un contenidor capaç de mantenir la humitat i encabir-hi l'embrió i els nutrients i que, al mateix temps, sigui transpirable i prou consistent. L'invent és l'ou amniota i els rèptils van ser els primers que el van posar al món. Alguns rèptils han arribat, al llarg de l'evolució, a un sistema intermedi entre la reproducció ovípara típica d'aquest grup i la reproducció vivípara dels mamífers, en la qual el contenidor és el ventre mateix de la mare, i l'embrió creix alimentat per la via directa del cordó umbilical. Es coneix com "ovoviviparisme", i aplega coses pròpies dels animals ovípars i també dels vivípars. Els rèptils ovovivípars, com les llisones i els escurçons, produeixen ous, però no els deixen anar a l'exterior directament, sinó que els guarden dins el cos fins al moment de l'eclosió. Justament en aquest moment és quan els ponen, de manera que els embrions poden sortir de l'ou durant la posta o pocs segons després. Com que la closca dura no té sentit per un ou que està protegit a dins del ventre fins la 'últim moment, els embrions neixen embolicats per un tel fi i transparent que en realitat és la closca portada a la mínima expressió, però a efectes pràctics la impressió visual del fet s'assembla molt més a un part que a la posta d'un ou.

Les escates dels rèptils
Vídeo

Ciències naturals Les escates dels rèptils

  • Data 2010
  • Idioma Català
  • Nivell Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Els primers rèptils van agafar el relleu dels amfibis en la conquesta de la terra ferma, i per fer-ho van haver de solucionar dos grans problemes que amb els amfibis havien quedat pendents: la pèrdua d'aigua a través de la pell i la capacitat de reproduir-se totalment fora de l'aigua. La solució a la pèrdua d'aigua a través de la pell van ser les escates. Aquells rèptils primitius, originats a partir d'amfibis, necessitaven conquerir més terreny i ser encara més independents de l'aigua que els amfibis. I per fer-ho calia primer de tot construir una pelladura més impermeable, que permetés aventurar-se en ambients nous sense que el cos perdés humitat, i colonitzar d'aquesta manera tot el que els amfibis havien deixat per verd. La solució, tot i que ja estava inventada, per alguna raó els amfibis l'havien deixat de banda. L'origen de les escates de tots els vertebrats són les escates dels peixos. A partir d'aquí es van originar les escates dels rèptils i més tard les que encara actualment cobreixen les potes dels ocells. Fins i tot els pèls i les plomes tenen el seu origen en les escates dels rèptils primitius.

La termoregulació: estalvi energètic natural
Vídeo

Ciències naturals La termoregulació: estalvi energètic natural

  • Data 2010
  • Idioma Català
  • Nivell Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Mantenir el cos a una temperatura constant, com fem tots els mamífers i també fan els ocells, té molts avantatges, però també representa una despesa energètica molt gran. Per tal de reduir la despesa energètica hi ha solucions, com un pelatge hivernal ben espès i aïllant, que redueixi al màxim les pèrdues de temperatura corporal. També surt a compte hivernar, és a dir, parar gairebé del tot l'activitat del cos quan la despesa energètica per mantenir-lo actiu és massa gran. Una altra estratègia és ser més gros. Un cos gros té menys superfície en relació amb el seu volum, i, per tant, pot mantenir la temperatura constant amb menys esforç. Per aquesta raó, els mamífers nòrdics sempre són més grans que els seus parents que viuen en terres calentes del sud. Ara bé, hi ha encara una altra estratègia, que, de fet, és la primigènia: mantenir el cos a una temperatura variable en funció de l'ambient. Així viuen els peixos, els amfibis i els rèptils, i pel que sembla, no els va malament del tot. A dins de l'aigua, els canvis de temperatura són sempre suaus, però a terra és molt diferent. No són animals de sang freda, com tantes vegades ens han dit, sinó de temperatura variable en funció de l'ambient. Ells saben millor que ningú com aprofitar les hores de sol per escalfar el cos. I després, això sí, han de buscar l'ombra: un rèptil es pot morir tant de massa fred com de massa calor. El resultat, però, és que el cos manté la temperatura a base de petits desplaçaments estratègics: prendre el sol no porta feina i escalfa el cos, i estar amagat a l'ombra per refrescar-se tampoc no representa un gran esforç. Res a veure, per exemple, amb els homes, que gastem molta energia per mantenir el cos calent i quan fa calor hem de suar per refrigerar-nos, perdent líquid que després haurem de recuperar. Els rèptils, en aquest cas, són energèticament més eficients, mengen menys i es mouen menys i, per tant, el seu cos no treballa tant i no té tant desgast. Amb aquest sistema, és clar, no és gens estrany que les tortugues visquin més de cent anys.

Desajustos del canvi climàtic
Vídeo

Ciències naturals Desajustos del canvi climàtic

  • Data 2009
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la terra i del medi ambient, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Biologia

Els efectes de l'augment de temperatures afecten diverses espècies en cadena. "El medi ambient" analitza com afecta el canvi climàtic espècies com el salmó, el camaleó, la puput, l'oreneta o el falcó. Les captures de salmó als rius de la serralada cantàbrica han disminuït fins a una cinquena part des dels anys seixanta fins avui. La sobrepesca i la destrucció de l'hàbitat en són responsables parcialment, però sembla que el canvi climàtic també hi té la seva part, ja que el salt de temperatura que hi ha entre el riu i el mar és més gran del que seria normal. Els camaleons, com la majoria de rèptils, ponen ous de closca transpirable, que necessiten una certa humitat del sòl per poder desenvolupar-se. Si augmenta la temperatura, també augmenta la mortalitat dels embrions i baixa la taxa de reproducció. De retruc, per tant, els seus depredadors també en surten perjudicats. La cadena tròfica no funciona bé sense totes les seves anelles, i els canvis viscuts per una espècie afecten també les del seu voltant. Un altre efecte negatiu del canvi climàtic són els problemes de sincronització que tenen algunes espècies en relació amb les seves preses. Els ritmes estacionals d'alguns grups de papallones estan canviant, i les erugues apareixen, de mitjana, uns quants dies abans. Però el fotoperíode, que és el que engega l'instint reproductor en els ocells insectívors, continua igual. D'aquesta manera, quan els pares necessiten menjar en quantitat per atipar els pollets, el pic de màxima abundància d'erugues ja fa uns quants dies que ha passat. Com a resultat, la productivitat d'algunes espècies que depenen directament de les erugues, com ara els papamosques i les mallerengues, baixa en picat. Però no per falta de menjar, sinó per falta de sincronització entre l'abundància de preses i el moment de la reproducció. Una cosa semblant passa amb les migracions. Algunes espècies provinents de l'Àfrica, com la puput o les orenetes, arriben, de mitjana, quinze dies més tard que fa cinquanta anys. Predadors com el falcó de reina, que s'alimenta sobretot d'ocells en migració, també poden veure afectat el seu èxit reproductor si, quan toca criar, els ocells migradors encara no han arribat. D'altra banda, els canvis en la concentració de CO2 i altres gasos a l'atmosfera tenen efectes directes sobre la fotosíntesi i la respiració de les plantes, fins al punt que poden canviar paràmetres com la densitat de nutrients de les fulles, la quantitat d'aigua que porten i, fins i tot, el seu gust. Això pot afectar directament els mamífers herbívors que en depenen, que es troben que el seu aliment preferit ja no és com abans.

Una serp per a cada paisatge
Vídeo

Ciències naturals Una serp per a cada paisatge

  • Data 2009
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la terra i del medi ambient, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

"El medi ambient" explica que Catalunya és país de sol i de serps. La prova n'és que hi ha onze espècies de serps, totes autòctones, que viuen aquí, i s'estenen des de la terra baixa fins als cims més alts dels Pirineus. Les diferències no es redueixen a la mida ni a la coloració, sinó que cada espècie té uns requeriments ecològics molt concrets que en defineixen exactament la distribució. La situació estratègica de Catalunya, que inclou una gran varietat de paisatges, afavoreix de retruc la presència d'una gran varietat de serps. Als paisatges mediterranis hi ha molta escalfor durant molts dies de l'any i sequera extrema als mesos d'estiu. És l'ambient ideal per a la serp de ferradura, de nom científic "Coluber hippocrepis", una espècie present al Marroc, al nord d'Algèria i a Tunísia, que s'estén també per les comarques de la Catalunya mediterrània tot pujant per la costa fins al Garraf, gairebé sempre a menys de dos-cents metres sobre el nivell del mar. A l'altre extrem hi ha la serp verd-i-groga. Evolutivament, és una parenta pròxima de la serp de ferradura, fins al punt que pertany al mateix gènere, "Coluber". Però la serp verd-i-groga, de nom científic "Coluber viridiflavus", vol climes humits i frescals. La trobarem exclusivament als Pirineus, on pot arribar a viure a dos mil metres d'altitud. Com passa amb molts rèptils adaptats a viure a l'alta muntanya, la serp verd-i-groga té un color general molt fosc, que li permet aprofitar més bé la indispensable escalfor del sol. Entre un extrem i l'altre, tenim nou espècies més de serps. La més grossa de totes és la serp verda, que pot arribar a superar els dos metres de llarg. La serp blanca, també de bona mida, comparteix amb la serp verda la capacitat d'adaptació i, per això, totes dues espècies viuen gairebé arreu del territori, tret de la Vall d'Aran i els cims més alts dels Pirineus. La situació de Catalunya en el mapa europeu permet també la coexistència de dues espècies de serps de costums aquàtics: la serp de collaret i la serp d'aigua. Amb els escurçons passa el mateix. L'escurçó ibèric, propi de la terra baixa, viu a la meitat sud del país. A l'alçada de Montserrat, dóna pas a l'escurçó pirinenc, propi de zones més nòrdiques i paisatges més freds.

L'estratègia del verí
Vídeo

Ciències naturals L'estratègia del verí

  • Data 2009
  • Idioma Català
  • Nivell Batxillerat Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia, Biologia

"El medi ambient" parla, en aquesta ocasió, de la munió d'espècies animals capaces de produir substàncies tòxiques, que els serveixen per atacar les preses o bé per defensar-se dels enemics. Com sol passar, tot un altre grup de sers vius, com els peixos pallasso, s'han adaptat per suportar alguns verins concrets, en aquest cas el de les anemones, i treure'n benefici davant d'altres competidors. Els tentacles urticants de les anemones són la casa dels peixos pallasso, que hi troben l'amagatall perfecte davant dels depredadors. D'altres peixos, com els vistosos peixos escorpí, originaris de l'oceà Pacífic, han convertit les seves espines en autèntiques agulles capaces d'injectar verí. No són cap excepció, ja que hi ha més d'un miler d'espècies de peixos verinosos, la major part habitants de les barreres de coral dels mars tropicals. L'estratègia del verí està estesa per tot el regne animal. En el cas de les aranyes, la major part de les 50.000 espècies conegudes produeixen algun tipus de verí en glàndules especialitzades, situades a prop de la boca, que els serveixen com a mínim per immobilitzar les víctimes durant la captura. Uns altres aràcnids, els escorpins, han desenvolupat una glàndula especial amb xeringa incorporada a la punta de l'abdomen, que els serveix per defensar-se, per atacar i fins i tot per discutir problemes entre ells. El verí dels amfibis, en canvi, no serveix per caçar. Actua de manera passiva i serveix bàsicament per no ser caçat. Les glàndules productores de substàncies tòxiques estan situades a la pell i s'activen davant d'un perill. D'aquesta manera, un animal tou i lent com un gripau es pot escapar tranquil·lament de l'atac d'una guineu. Els mamífers verinosos es redueixen a algunes musaranyes i als ornitorincs. En canvi, els rèptils són els que han treballat més bé el tema del verí. El monstre de Gila, que viu a les zones àrides d'Amèrica del Nord, té un verí neurotòxic capaç de paralitzar el cor de les seves preses i, per tant, de matar-les en pocs segons. Ara bé: les autèntiques especialistes en verí són les serps. En aquest cas, el verí és un derivat de la saliva. Les més evolucionades, com els escurçons i les cobres, tenen ullals buits per dins que actuen com una xeringa, i han modificat tot el crani perquè el seu atac, o la seva defensa si es dóna el cas, siguin efectius al màxim.

Mascotes sense papers
Vídeo

Tutoria Ciències naturals Mascotes sense papers

  • Data 2009
  • Idioma Català
  • Nivell Educació Secundària Obligatòria
  • Àrea Educació per al desenvolupament personal i la ciutadania, Tutoria, Ciències de la naturalesa / Física i química / Biologia i geologia

Després de les vacances, molts animals decomisats s'acumulen en centres recuperació com el que hi ha a Masquefa, a l'Anoia. "El medi ambient" analitza, en aquesta ocasió, la problemàtica del comerç il·legal d'animals. El camaleó comú és una espècie originària dels països del Magreb que també es troba en estat salvatge al sud de la península Ibèrica. Els camaleons confien en els seus moviments lents per confondre's amb l'entorn, però ser un animal lent també té molts inconvenients. Els camaleons, les tortugues i els llangardaixos de cua punxosa són molt fàcils de capturar, i per això són freqüents als mercats a l'aire lliure de països com el Marroc, Tunísia o Algèria. Per això, i perquè hi ha gent disposada a comprar-ne, és clar. Normalment són turistes europeus que veuen els animals en mal estat amuntegats en gàbies petites i decideixen salvar-los la vida comprant-los als marxants. El preu no sol ser gaire elevat i els animals acaben importats il·legalment a Europa, amagats a dins de la roba o en un paquet de tabac. El nostre país no és un cas especial, i per això els responsables del Centre de Recuperació d'Amfibis i Rèptils de Catalunya alerten del que representa aquest comportament, que beneficia els traficants i perjudica els animals. Cada any, molts llangardaixos, tortugues i camaleons entren il·legalment al país i acaben morts, decomissats o cedits voluntàriament pels propietaris a un centre de recuperació com el de Masquefa, a l'Anoia. La darrera tongada, producte d'una sola confiscació portada a terme per la Guàrdia Civil a la duana del port de Barcelona, ha dut al centre quinze tortugues morisques, dos camaleons i un llangardaix de cua punxosa del Marroc. Si estan de sort i superen el trauma, tots acabaran la seva vida al centre, lluny del seu hàbitat original. Ells no en tenen la culpa, però van sortir del Marroc sense papers i ara no hi poden tornar a entrar.

Total 21 resultats
per pantalla
Pantalla de 3

Àrea professorat

Programació educativa