A l'"Eniac", un dels primers ordinadors de la història, el component electrònic bàsic era l'anomenat díode de buit, un dispositiu que deixa passar el corrent elèctric només en un sentit. El díode es va substituir pel transistor, molt més petit i fiable. El pas següent va ser integrar nombrosos transistors i components en un mateix espai. La cursa de la miniaturització havia començat. El resultat en va ser el microprocessador, més conegut com a xip. Un dels primers xips contenia 4.500 transistors. Vint anys després, el nombre de transistors encabits en un xip es va multiplicar per 1.000. I la miniaturització dels circuits continua avui a un ritme semblant. Gordon Moore, fundador d'una companyia que fabrica aquests xips, va formular un model d'aquesta evolució. La "llei de Moore" diu que el nombre de transistors integrats en un xip es dobla cada any i mig. A més, cada any i mig, el cost d'aquest xip es redueix a la meitat. Aquesta llei es pot aplicar també a la velocitat de processament dels xips. La "llei de Moore" diu que cada any i mig es dobla el nombre d'operacions per segon que executa un xip, és a dir, que cada vint anys la potència dels xips es multiplica per 1.000. Per alguns, aquesta evolució pot comportar la possibilitat tècnica d'aconseguir una intel·ligència artificial, però es tracta d'un debat obert, ja que no està clar que velocitat de processament impliqui, de manera necessària, intel·ligència.