Les poblacions europees d'ibis ermità de Suïssa, Àustria i Alemanya es van extingir entre els segles XII i XVII i poc després en van anar desapareixent totes les altres, fins que la població mundial d'aquest ocell va quedar reduïda a dos nuclis, l'un a Birecik, a l'est de Turquia, i l'altre a la costa atlàntica del Marroc. Des del 1989, però, la població turca també es considera extingida, de manera que la població oriental coneguda de l'espècie la formen només cinc individus localitzats a Síria l'any 2002. Tots els altres ibis ermitans, si fa no fa unes setanta parelles, viuen al Marroc, concretament al Parc Nacional Souss-Massa i al seu entorn. SEO/BirdLife, juntament amb l'equip del parc, hi desenvolupa, des de l'any 1998, un programa de seguiment. D'altra banda, l'expedició Oryx 2007, que ha estat estudiant durant un mes els boscos d'argània del sud del Marroc, ha aprofitat l'ocasió per fer també prospeccions d'aquesta població residual d'un dels ibis més rars del món. Tots els ibis ermitans que viuen en aquesta zona, és a dir, tota la població mundial de l'espècie tret dels exemplars localitzats recentment a Síria, crien en cingles de pedra arran del mar, repartits en només dues colònies. La situació de l'espècie arreu del món és crítica, ja que la concentració de tota la població en un indret tan reduït pot afavorir desastres com el del 1996, quan uns quaranta ocells van morir en poques setmanes per raons encara desconegudes. Per sort, l'ibis ermità cria bé en captivitat, fins al punt que la població captiva d'aquests ocells és molt més nombrosa que la població salvatge. De fet, a Andalusia hi ha un projecte de reintroducció a partir d'ocells captius a la serra d'El Retín, a la província de Cadis. A Catalunya també hi ha hagut alguna iniciativa, però, de moment, l'ibis ermità ho té malament aquí, si més no fins que algú no demostri que efectivament aquesta espècie també havia criat en territori català.