Peregrinar, caminar, buscar, pregar, prometre, trobar, pensar, això i més, fa segles que busquen els romeus que pugen a Montserrat. I és que de temps immemorials que es coneixen peregrinacions a la Muntanya Santa. Molts creuen que ja abans de l'any 1000 els peregrins sovintejaven la muntanya i aquesta seria la raó per la qual el comte Borrell va fer tornar les monges que primer eren a Montserrat cap a Sant Pere de les Puel·les, i al seu lloc hi va fer anar els monjos benedictins, més avesats a rebre peregrins. La fe ho era quasi tot. L'home tenia poques evidències estables, tot era fugisser i insegur. La millor seguretat era la religió, el referent de la cultura, un reclam a la pietat, però també el temor i l'amenaça contra qualsevol acte fet contra la llei. En aquesta doble perspectiva es vivia la religió i l'espiritualitat a l'any 1000, d'una manera molt més viva i exagerada. El XVI va ser un moment d'expansió: es van aixecar més ermites, es van fer nous dormitoris i refetors; a la capella de la Marededéu quasi no hi cabien els fidels, ni tampoc hi havia lloc per a les llànties: se'n van regalar 40 de més: des del papa Adrià VI, a la reina Germana de Foix ¿segona dona de Ferran el Catòlic¿ l'arxiduc d'Àustria, fins a ciutadans honrats de Barcelona i algun metge. Aquells eren temps de fervors molt profunds, sense mesura. Déu encara tenia una cara ferrenya, exigent. Potser era pel fet d'haver-se de defensar dels turcs, dels musulmans i aviat dels protestants. Algunes pràctiques d'aquells pelegrins, com podreu sentir al programa "Peregrinar a Montserrat", ens sobten avui dia. Al seu temps també les van creure molt i molt singulars.