Fou la manca d'esperances de millora per part dels sectors més humils de la societat, especialment els vençuts en la guerra, les que impulsarien ara un èxode que anà creixent a mesura que la situació dels transports i les comunicacions es normalitzà. Cal pensar, a més, que els vençuts —si havien escapat de la presó— podien tenir dificultats per trobar feina, sobretot a les àrees rurals,i podien pensar que millor era tornar a començar en un altre lloc on no els coneixien i, per tant, estaven menys exposats a les dures represàlies que esperaven a tots els "rojos" en la dura postguerra. Les ciutats es convertiran en el lloc perfecte per amagar-se, per aconseguir l'anonimat impossible al poble d'origen. Les xifres dels saldos migratoris —diferència entre emigrants i immigrants— mostren aquesta imatge de represa desigual a Catalunya. Les àrees urbanes reben immigrants, les àrees rurals expulsen població: continuaria havent-hi immigrants catalans a Catalunya, tal com ja s'havia esdevingut en el passat. La immigració cap a Catalunya a les dècades dels seixanta i setanta assoliren xifres rècord. Principalment a la primera de les dues dècades es pot parlar d'autèntic despoblament d'àmplies zones rurals de l'Estat espanyol i de màxima concentració en les àrees urbanes, ara ja metropolitanes, en la mesura que al voltant de Barcelona, Madrid, València o Bilbao s'estan formant grans conurbacions. En el cas barceloní, al costat de les ja creixents Badalona i l'Hospitalet, les poblacions de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Cornellà, entre d'altres, esdevindran veritables ciutats dormitori dels que treballaven a Barcelona i, a poc a poc, també nous enclavaments de polígons industrials.