Plantes Sanjuan és un dels principals importadors de plantes de Catalunya, tres o quatre milions de plantes anuals, de prop d'un miler d'espècies diferents. Alguns dels proveïdors són d'Holanda, Portugal, Dinamarca, Itàlia... L'única manera de saber exactament a què es refereixen a un costat i l'altre del telèfon és fent servir el nom científic de les plantes. Un nom en llatí. Així, la ponsètia és l'"Euphorbia pulcherrima". El grèvol, que a Dinamarca és permès de cultivar, a les comandes i factures s'anomena "Ilex aquifolium".

Comerciants, col·leccionistes i inspectors que controlen les espècies protegides empren els noms científics arreu del món. Alguns s'han convertit en força populars. Per exemple: "Amanita phalloides", el nom d'un bolet d'ingesta mortal. I el d'un depredador insaciable: "Mantis religiosa". A la "Posidonia oceanica" no se li coneix un altre nom. És una planta submarina que no creix en cap oceà.

Carl von Linné, fa tres-cents anys, va inventar aquesta manera d'anomenar els éssers vius del planeta. De tot el gran treball de catalogació i classificació d'espècies que va fer des de la seva Suècia natal, el que perdura, sobretot, és la nomenclatura, el sistema d'atorgar noms de dos mots.

Linné va donar criteris per posar noms: han de ser en llatí i han de concordar tots dos, però va deixar llibertat per concretar. Així molts dels epítets descriuen un aspecte visual ("barbatus", "nigra"...), però també l'hàbitat o l'origen ("fluvialis", "montana", "pyrenaica", "canariensis"... ). Sovint descriuen comportaments ("sapiens", "urticans"... ) i fins i tot persones ("richardi", "adalberti"...).

Gran part d'aquests noms, sobretot de plantes, els va posar Linné en una gran feina de descripció amb els mitjans de què disposaven fa tres-cents anys. El progrés tècnic en eines d'observació han deixat aquells treballs gairebé obsolets.