Una vegada, fa molt de temps, hi havia un país que tenia un rei. Era un home tan rabiüt i cruel que, quan el veien venir, els seus criats s'amagaven darrere les portes, sota els llits i, fins i tot, sota les catifes. Però, això sí, s'estimava molt el seu cavall. Tant, que fins i tot se l'estimava més que a la gent del seu regne. Però un dia el cavall es va posar malalt.

El rei es va desesperar i va manar als seus criats que el cuidessin com si fos el seu fill, és a dir, com si fos un príncep. Va ordenar que el fiquessin al llit i li donessin arròs bullit i pernil dolç per esmorzar, per dinar i per sopar.

Els criats van pensar que això era una bestiesa, però van fer tot el que el rei els havia manat. I és clar, amb un menjar així, el pobre cavall encara es va posar més malalt.

Quan el veterinari li va dir que no hi havia res a fer, el rei va manar als seus criats que s'emportessin el cavall al camp i els va dir que, si el cavall es moria, ho volia saber de seguida, però que faria penjar a la forca més alta el desgraciat que s'atrevís a dir-li que el cavall s'havia mort.

Els pobres criats van agafar el cavall i se'l van emportar al camp. Quan hi van arribar van fer tot el que van poder perquè es curés, però la pobra bèstia va anar empitjorant i, al cap d'una setmana, es va morir.

Els criats tenien por, perquè si no ho deien al rei, tard o d'hora ho descobriria i el càstig seria terrible. Però si li deien que el cavall era mort, els faria penjar a la forca més alta.

I mentre hi anaven donant voltes i més voltes, va passar per allà una noia que vivia sola en una barraca als afores del poble i que tothom tenia per ximpleta i per una mica curta de gambals, tot perquè era capaç de dir qualsevol barbaritat davant de qui fos. Doncs bé, es va oferir per anar davant del rei i fer-li saber que el seu cavall s'havia mort. Això sí, li havien de pagar cinc monedes d'or.

Els criats, tremolant de por, li van explicar què li passaria si hi anava. Però com que ella els va dir que no patissin, que ja s'espavilaria, els criats van acceptar contents i alleujats la proposta de la noia i li van pagar els diners que demanava.

I així va ser com aquella pobra noia es va presentar a les portes del palau dient que portava notícies del cavall del rei. Quan el rei ho va saber, va dir que la portessin immediatament davant seu i li va demanar que com estava, el seu cavall. I llavors la noia va respondre que el seu cavall ja no menjava, ni bevia, ni pixava, ni cagava, ni respirava... Doncs així, va dir el rei furiós, el meu cavall és mort! I la noia li va respondre que això ho havia dit ell, no pas ella.

I se'n va anar xino-xano mentre el rei, bocabadat per l'astúcia d'aquella mocosa, es mossegava la llengua.