Quan la Lluna és plena, el Sol la il·lumina de cara, de manera que les seves muntanyes, vistes des de la Terra, no projecten cap mena d'ombra. Les formes i relleus que s'hi veuen els produeixen els diferents nivells de reflexió de la llum que caracteritzen els materials de la superfície.

Els ulls, el nas i la boca que sembla que hi hagi són, en realitat, mars, zones desèrtiques que al seu dia van ser cobertes per basalts, amb un poder de reflexió de la llum inferior; per això es veuen més fosques.

L'ull esquerre és l'anomenat Mar de les Pluges, tot i que a la lluna no hi pot ploure mai perquè no hi ha atmosfera. L'ull dret és el Mar de la Serenitat. El nas és el Mar dels Vapors, i la boca, el Mar dels Núvols.

Posats a trobar-hi coses, a la Lluna plena, fins i tot, s'hi ha vist una parella besant-se. Ho descriu el llibre El bes de la Lluna, escrit el 1912 per un astrònom-poeta italià, Filippo Zamboni.

Durant les nits de Lluna plena, el paisatge de la Terra sembla molt il·luminat. Però aquesta sensació és una il·lusió òptica. La llum de la Lluna plena és gairebé mig milió de vegades més feble que la del Sol.

D'altra banda, de tota la llum solar que arriba a la Lluna només un 7 per cent es reflecteix cap a la Terra; el 93 per cent restant és absorbit pels materials de la seva superfície.

A més, de tots els colors de l'espectre lluminós, la Lluna reté les radiacions més curtes. Per això, la llum reflectida és més aviat ataronjada que blava.

Que sigui més ataronjada que blava contradiu la impressió habitual que en tenim: les nits de Lluna plena són més aviat blavoses. Certament, quan al cinema i al teatre es vol representar una nit, es fa amb una llum blava. Però que la nit de Lluna sembli blava és degut a una il·lusió òptica, una més...

Quan rep una llum intensa, com la del Sol, l'ull humà és sensible a tots els colors. Però quan la llum és feble, com passa a la nit, l'ull guanya sensibilitat davant dels colors d'ona curta, els blaus, i, al contrari, perd sensibilitat en relació amb els d'ona llarga, el vermell i el groc. Per això les nits de Lluna semblen més blaves del que realment són.

El fenomen s'accentua quan es fotografia la Lluna, perquè la pel·lícula fotogràfica encara és menys sensible a la foscor que l'ull.

Quan es fotografia un paisatge al clar de Lluna, cal un temps d'exposició molt llarg; com a conseqüència, les estrelles apareixen en forma de traces. El resultat que s'obté no difereix gaire de la mateixa fotografia feta de dia. La Lluna, al cel, es mou aproximadament per la mateixa zona que el Sol. Per tant, en una fotografia de nit les ombres són similars a les de dia. L'única diferència és que hi apareixen estrelles, mentre que de dia és impossible.

La cara de la Lluna no té ulls, ni nas, ni boca... ni amants. A més, la llum que ens arriba de la Lluna no és, com sembla, de color blau. En fi, que la Lluna ens fa tornar llunàtics.

Nostra nau és una col·lecció de 150 episodis sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Originalment, va ser un programa de televisió diari emès pel canal K3/33 de Televisió de Catalunya des d'octubre de 2001 fins a juny de 2002.

Agrupats per temàtiques, els episodis de Nostra nau descriuen la Terra, la Lluna, el Sol, els planetes, les estrelles, les constel·lacions, les galàxies, etc. amb imatges provinents de l'observació i recreacions realitzades per ordinador d'acord amb els models astronòmics i els coneixements científics més moderns.

Cada episodi convida a descobrir i a disfrutar l'espectacle de l'Univers; el conjunt d'episodis és una introducció variada i assequible a l'astronomia.